“Si l'artista no es qüestiona el que fa, aleshores no és res”

Abans del segle XIX fou l'analítica de les designades obres d'art. Tot seguit es plantejà una analítica rupturista, i la crítica positiva esdevingué panegírica o censuradora de l'obra. Modernament tota crítica és política. En conseqüència la crítica sempre té sentit si és per cridar l'atenció dels creadors sobre les múltiples o diferents qüestions de l'acció creadora i, si s'escau, informar o alliçonar els que ho necessiten.

Els artistes són autocrítics; si no s'adonen del que fan ni s'ho qüestionen aleshores no són res. Anomenaria comissari d'exposicions el que fa propostes no evidents d'entre el que ja s'ha fet, fent possibles noves perspectives als formalismes de la sensibilitat.

Tots i de tots els temps; cal saber-los mirar.

Entro a tot arreu si hi ha inquietud, empeny i empenta. Altrament, passo de llarg.

És obvi que no! La seva obra és personal i subjectiva i amb una orientació encara més unilateral. S'esgota en ella mateixa; encara que hagi pogut assenyalar camins atzarosos per als altres.

Els artistes catalans creadors són molt individualistes, personals i ens ofereixen la seva perspectiva visual i emocional: no es fixen en l'obra dels altres si aquesta no aporta res que inviti a trobar noves fronteres. No hi ha ni grans ni petits noms i sí només provocadors d'una o d'una altra manera de la sensibilitat i la ment.

Per aquells als quals es percep la sensibilitat creativa. Fora imitadors i copistes.

La resposta podria ser que el públic és ja artista de per si i accepta el que atreu la seva sensibilitat i toca les seves inquietuds. Tots els artistes tenen els seus, molts o pocs, seguidors. El canonge Gralla, renaixentista ell, a inicis del segle XVI, va fer esculpir a la façana de la seva casa barcelonina: “Privatae voluptati i publicae venustati” (pel meu gust i perquè en gaudeixin els altres).

Tinc la convicció que ho som; la prova en són els grups musicals, de cant, les colles castelleres, els escaquistes, els artistes plàstics amb inquietud i inventiva, els poetes. Si no fóssim creadors nats no ens podríem passejar pels carrers de Barcelona i prendre i aprendre lliçons constants de qualitat compositiva i constructiva mirant un nombre incomparable, en altres ciutats, d'arquitectures que excel·leixen per una cosa o per una altra. No és debades que els turistes fotografiïn conjunts i detalls. L'escola de Picasso fou el carrer; la de Miró, la natura; la de Dalí, la realitat introspectiva; exemples vàlids per a tot creador. Sense maduresa sensible això no es produeix. L'única mancança és que els aparadors i mostradors de les botigues i les entrades dels edificis públics o privats no siguin autèntiques obres d'art o de disseny. Un temps, el modernisme, el cubisme i surrealisme i l'art decó, ho foren.

Els polítics s'aprofiten del que fan els creadors que són acceptats des de fora; des de dins: res.