Èxits a grapats

Tot i no tenir un capítol massa destacat en les enciclopèdies del rock, cal reconèixer dos mèrits als escocesos Texas: haver-se anticipat, d'alguna manera, al fenomen americana dels anys noranta amb el seu disc de debut, Southside (1989), i haver fet el mateix amb relació al soul d'Amy Winehouse i Adele quan, set anys després, i havent vist la llum després d'haver escoltat Al Green, van publicar el triomfant White on blonde (1997).

Amb orgull, doncs, d'haver deixat uns quants fruits, Texas celebren el seu vint-i-cinquè aniversari amb una gira que dimecres els va dur a Razzmatazz, on van poder comprovar que, per a desgràcia seva, la seva música no suma allò que se'n diu “nous públics”, però que, almenys, continua generant passions entre els qui, entre principis dels noranta i principis de la dècada següent, van disfrutar amb I don't want a lover, Everyday now, So called friend, Say what you want, Black eyed boy, Once in a lifetime, Summer son i Inner smile. Èxits a grapats que, a Barcelona, com l'estiu de l'any passat a Cadaqués, van sonar amb inqüestionable múscul i vigor.

Assegurant cada dos per tres al públic de Barcelona que, quan els diu que els estima, ho diu de debò, la cantant Sharleen Spiteri ben segur que va tornar a conquerir uns quants cors rient amb naturalitat, explicant històries delirants amb el seu remarcat accent de Glasgow i dominant amb gran ofici el tempo d'un concert que va acabar sobrepassant les dues hores i va ser coronat amb una enèrgica versió de la sempre infal·lible Suspicious minds.