cultura

Mirador

Filmar la sang dels botxins

No es tracta d'exhibir-se davant la sang dels botxins, com feia el periodista, sinó de fer pedagogia informativa sobre el que va passar

El dissabte passat, dia 14, un dia després dels atemptats de París, la cacofonia dels tertulians ressonava al voltant del gihadisme, la por i la creuada contra Occident. Les veus contrastaven amb el silenci de la nit dels atemptats on la majoria de cadenes van mantenir la programació habitual i varen manifestar la seva indiferència davant qualsevol realitat. Només TV3 –i el Canal 3/24– van informar amb celeritat. Dissabte, però, la situació era una altra. Semblava com si totes les cadenes s'haguessin adonat de la magnitud de la tragèdia. Havien de parlar encara que per fer-ho convidessin aquells xerraires de sempre que han convertit el soroll mediàtic en una mena de brunzit empipador.

En les cadenes on no hi havia tertúlia, el programa dedicat als atemptats de París estava pensat per mostrar imatges i recollir testimonis. Els atemptats no havien estat filmats. Les imatges emeses van ser imatges de pànic, com la capturada per un periodista de Le Monde amb un mòbil mostrant el carrer de davant del Bataclan amb la gent fugint desesperada. Hi ha havia un buit d'imatges i de testimonis. Els que parlaven no eren els que estaven al lloc dels fets, sinó alguns que van passar per allà una estona després i que explicaven la seva experiència a partir del desconcert. Moltes cadenes volien saber quines noves imatges es podien mostrar dels atemptats que anessin més enllà dels memorials improvisats instal·lats davant de cadascun dels indrets de la tragèdia. Les imatges havien d'anar acompanyades de nous relats que havien de construir els corresponsals que, el dia després, havien enviat a la zona.

Un dels relats que més sobtava era l'emès per la Cuatro. Un periodista amb aire de ser el primer de la classe es passejava al voltant de l'Estadi de Saint Denis. La seva tasca era la de trobar les restes, les proves d'allò que havia passat. El periodista mostrava algun vidre tancat per l'onada expansiva de les bombes dels terroristes que s'havien immolat i insistia a establir hipòtesis sobre com havien anat els fets. El periodista no parava fins que acabava trobant la sang de les víctimes. Afirmava que ningú havia netejat la sang dels morts i acostava la càmera al paviment per mostrar els rajolins de sang dels botxins.

Si reflexionem sobre aquest moment periodístic des d'una certa ètica de la mirada, veurem que en l'actitud de mostrar la sang hi ha alguna cosa d'abjecte. El periodista es converteix en aquell que busca la imatge impossible de la tragèdia, i en esdevenir aquesta imatge una imatge impossible situada en algun espai en off, busca les proves. En mostrar les proves posa en evidència la manca absoluta de reflexió sobre la distància ètica que qualsevol periodista ha d'establir davant les grans tragèdies. No es tracta d'exhibir-se davant la sang dels botxins, com feia el periodista espanyol, sinó de fer pedagogia informativa sobre el que va passar, ajudar que la gent entengui perquè passen tragèdies com la de París.

En una altra cadena espanyola, la periodista Nieves Herrero parlava de París en un plató al costat d'una immensa bandera espanyola. Fa 23 anys, la periodista es va fer famosa per transgredir tots els límits del sensacionalisme periodística en el programa De tú a tú d'Antena 3 dedicat al cas de les nenes d'Alcàsser, explotant els sentiments de familiars i amics de les víctimes. Dissabte, amb la bandera espanyola al fons, ens recordava que per alguns periodistes Europa encara queda molt lluny.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.