La immediatesa, nova deu de les veritats

Era l'endemà de l'11 de setembre del 1714, el dia 12 de setembre, a Barcelona. Els que es despertaren aquell dia es trobaren que res del que hi havia hagut abans existia ni era, ja, possible que existís. Un terratrèmol o un tsunami polític havia desmuntat o destruït tot el que el dia anterior era real. No era una novetat perquè això ja havia succeït abans i tornaria a donar-se a Barcelona anys després; la darrera, el 26 de gener del 1939. Als que tingueren encara l'ocasió de poder-se llevar aquell dia, se'ls havia esmicolat tot: res d'abans era objectiu. El que hi havia es trobava lliure de possessió significativa, era el que qui ho recollís i en fes ús cregués per a què servia; no hi havia res més que el que hi havia: la immediatesa. Calia començar a viure no de valors i creences passades, sinó del que entre el que hi havia ens fos útil; les noves realitats eren l'ús que féssim de les ruïnes. El Senyor Rei havia ordenat que els catalans no tinguessin a l'abast cap altra realitat que aquella que n'extraguessin del que remenessin. És molt possible que d'aquí sorgís aquella dita popular castellana de “los catalanes de las piedras sacan panes”.

És el que férem els catalans: començar a crear una nova realitat des del que hi havia a l'abast; la immediatesa, l'ús immediat a què eren sotmeses les dures realitats existents decidia què eren les coses.

Simultàniament, tanmateix, uns escocesos conclogueren, també, que s'havien acabat totes les especulacions transcendents: que les coses eren el que valien o eren acceptades al mercat. Ells en digueren common sense, nosaltres en férem una filosofia de la realitat immediata. Ni ells ni nosaltres ja no necessitàvem valors transcendents.