El malentès de l'enamorament

Mestre indiscutible de la nouvelle, Zweig exposa en aquesta –crepuscular i decadent– la naturalesa capritxosa i voluble de l'amor. No seria fàcil trobar un exemple més il·lustratiu de la coneguda expressió “l'amor és cec” que la història present, protagonitzada per un noi de quinze anys, en Bob, que rep la primera fiblada de l'amor en l'estada estival que fa en un castell anglès envoltat de naturalesa.

I així, en una d'aquelles nits en què els grans es diverteixen a les seves estances i ell s'avorreix sobiranament, el jove surt a passejar pel jardí. En un moment determinat, sent com se li aboca a sobre una presència femenina que, atesa la manca de llum, no pot saber qui és. L'abraçada fugaç se segueix d'uns besos apassionats i no menys fugaços. Però la noia s'esmuny tot d'una, misteriosa com una ombra. L'endemà, en Bob espera l'arribada de la noia inconeguda, i la visita nocturna es dóna de manera tan efímera com a la vigília. Ell no recorda de la seva espontània amant sinó un braçalet que du pres una moneda. I comença a especular, i resol que, de les tres joves germanes que s'estan al castell, només pot tractar-se de l'anomenada Margot. Comença, així, la construcció mental d'aquell amor primerenc, que es caracteritza per un enamorament radical i furiós, com alguns dels que solen tenir lloc en l'edat més jove.

En El petit heroi, Dostoievski plantejava una situació similar, però, en la novel·leta del rus, el protagonista, quatre anys més jove que el de Zweig, se sentia a mercè d'una dona força més gran. Ara bé, el conflicte era el mateix: la virulència que, en les edats més tendres, pot adquirir la vivència de l'amor, que és experimentat, esclar, amb tot l'aparat ornamental del romanticisme tardà (Zweig ho explotava a consciència, i és un aspecte que llasta una mica algunes de les seves obres): “Preferiría que no fueran todas a verlo, sólo Margot, nada más que una hora, unos minutos, y luego quedarse solo de nuevo para soñar con ella, sin ser molestado ni importunado, en una silenciosa placidez, como llevado por suaves nubes, absorto en la contemplación de las confortantes imágenes de su amor.” I és que en Bob, per mirar d'accedir a una visió íntima de la seva enamorada, s'ha enfilat a un arbre i, quan era a tocar del cercle de llum de l'habitació de la noia, ha caigut estrepitosament, i s'ha trencat la tíbia.

En un passatge avançat de la novel·la, el protagonista descobrirà que la Margot no és la seva enigmàtica amant, i això li representarà un xoc molt més dolorós que el del trencament de l'os de la cama. El que, coneguda la crua realitat, sent per la noia que l'ha abraçat i besat amb passió en dues nits diferents, l'Elisabeth, no és sinó una mica de compassió: “A veces cree que es compasión, otras que es gratitud por su amor.” Michael Furey, en el conte més famós de Joyce, es moria de fred sota la finestra de la seva estimada Gretta, enmig un paisatge nevat. En Bob, anant violentament per terra des de l'altura de les branques, no ha sigut capaç de caure del cavall, i palesa com de cec pot arribar a ser l'amor.