Les males eleccions

És necessari un gran talent narratiu per aconseguir que un personatge que pels seus actes ens hauria de resultat immediatament repulsiu no ho sigui, o almenys que no ho sigui del tot. Molt més si, al damunt, el que fa el personatge és segrestar la seva filla i allunyar-la de la seva mare i acabem entenent-lo i, fins i tot, encara que ens faci vergonya confessar-ho, sentint-hi una certa empatia.

Des de la primera línia de la seva novel·la –“El que segueix és un registre d'on hem estat la Meadow i jo des que vam desaparèixer”–, Amity Gaige opta per posar les cartes damunt de la taula, per mostrar-se tan clara com honesta. I tot essent capaç de posar-se en el lloc del pare que s'ha endut la filla, ens explicarà aquesta “història trista”, dolorosa, impactant i punyent, mitjançant l'al·legat de defensa que, a petició del seu advocat, adreça a la seva dona com a darrer intent, desesperat, d'obtenir, amb aquesta apologia, la seva “clemència”.

Per fer-ho, busseja en el seu passat per anar detallant les raons que, baula a baula, l'han dut a la situació present. I l'inici de tot, l'acte generatiu primer, impensat, impremeditat i sense segones intencions, en teoria petit i poc important, aquell que donaria un tomb a la seva existència, que l'aniria condicionant més i més, fins a lligar-lo de mans i peus. Un acte, que no cometré la insensatesa de revelar, que suposarà el començament “d'una història […] absolutament falsa […], una ficció fraudulenta, distorsionada, espúria, retorçada i desesperada” que el condicionarà per sempre més i que haurà d'arrossegar al seu darrere –de fet, al seu davant– com un llast per sempre més: “De debò […], si hagués pogut torçar el coll a totes les […] mentides i excentricitats, ho hauria fet.”

Les bones intencions, a banda d'una més que interessant anàlisi sobre un tema tan conflictiu com és la custòdia dels fills –“No ho podia suportar més: la manera com al món hi faltava aire quan la meva filla se n'anava, […] les coses deixaven de tenir vida”–, és una exploració de l'univers infantil, de la visió que tenen els nens del món, de “la manera deliciosa [que tenen] de veure les coses”, fins i tot en les circumstàncies més extremes.

I, per més que ens digui el contrari –“Hi ha coses que no es poden explicar, simplement no es pot, per més simpàtica o commovedora que sigui l'oient”–, en aquest punt, d'alta literatura, on es troben els sentiments i les emocions amb el llenguatge, el mestratge de l'autora és indiscutible.

Només per la seva lloable capacitat de posar-se en la pell del pare i la filla, i, sobretot, de fer-los parlar amb tanta autenticitat –les converses entre tots dos són impagables–, ja pagaria la pena llegir la novel·la. Tanmateix, per fortuna, aquesta només és una de les raons..., les altres –la interrogació sobre la veritat i la mentida, sobre aparença i realitat, sobre qui som i qui podem ésser...–, les anireu descobrint quan us decidiu a endinsar-vos-hi.