Música incidental en trama amb grapa

Es veu que Erik Satie fugia tant com podia de pujar a un tramvia. També la Mercè refusa del transport públic i opta, sempre que pot, per conduir. Satie va ser un boig revolucionari musical que convidava tothom a parlar enmig dels seus concerts. Volia que la seva música fos com la del fons musical dels centres comercials. De fet, aquesta és segurament la dificultat d'aquest 73 raons de deixar-te, que llueix un càsting ferm i solvent, i una trama un punt previsible però amb joc i alguna bomba de profunditat,
tot i que a la música li
falta angulositat.

L'equip d'Elisenda Roca i Andreu Gallén, que van triomfar amb el seu debut als musicals amb T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, s'han atrevit a atacar una peça pròpia a partir de la por del desamor i de la rutina. Si aquell primer musical, de Joe DiPietro, era un mostrari de les relacions de parella, ben còmiques i tendres per moments, que no havien de tenir a veure les unes amb les altres, ara tot se centra en una parella impossible. L'amor possibilitarà una relació sens dubte insòlita. El problema és que, en aquesta primera part, les situacions còmiques no van acompanyades d'una musicalitat trencadora, si no més aviat linial, que li va a la contra. El cop d'efecte de la dramatúrgia de la segona part li permet guanyar una càlida emoció i s'hi revela l'ànima: la que els pares proven de transmetre als seus fills. No creixeran fins que cada jove no hagi assumit la seva part de misèria humana.

Els actors fan un treball notable, amb una Mercè Martínez estel·lar (tant quan riu com quan plora), un Marc Pujol d'ofici (molt còmiques, les seves lluites impossibles), un Abel Folk redescobert als musicals (aguanta amb correcció el cant i dóna l'escalf necessari a la peça) i Mone Teruel, molt versàtil (que sap deixar ombres del passat i il·lusionar-se quan no s'ho esperava pel present). L'obra és molt urbana, amb el seu metro i la veu que avisa de les noves connexions. Ja ho diuen els Amics de les Arts en el tema La merda se'ns menja, quan canten als amors utòpics als transports metropolitans.