Ricard Mas Peinado. situació crítica
montse frisach
“S'ha prioritzat massa la nefasta figura del gestor cultural”
Té sentit la crítica d'art avui?
La crítica del que sigui només té sentit si se la creu, com a mínim, l'autor o el lector. Jo, davant la tendència local al monocultiu ideologicoestètic, tinc moments de dubte, però encara hi segueixo creient (i cobrant). Dit això, penso també que l'ecosistema artístic actual és obsolet, està ancorat al romanticisme preindustrial. Per què tot ha de tenir un autor? Per què un sol exemplar és millor que cent mil? Estic segur que les futures històries de l'art parlaran d'imatge en moviment, videojoc, estratègies de comunicació, gastronomia, disseny, moda... La creativitat està per damunt de les disciplines.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
La Puta i la Ramoneta són intercanviables gràcies a les noves tecnologies de la comunicació. Ja no hi ha jerarquies. Tots som creadors en potència, tant se val el medi mentre hi suri la poètica. Però això ja ho va dir Duchamp fa gairebé cent anys...
Quin és el seu museu preferit?
El Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, de Vilanova i la Geltrú. Ja no existeix. Allí, la Carpa Juanita menjava amb cullera i bevia amb porró. Als museus, com als restaurants, t'hi has de sentir molt especial... i alhora tan còmode com si fossis a casa. M'agraden també els museus mig oblidats, perquè em fan sentir que estic descobrint alguna mena de tresor. La imatge d'una mosca resseca rere una vitrina és molt bon senyal.
En quin no entra mai?
De moment, gràcies a un carnet de premsa que m'eximeix de pagar l'entrada, no dic mai que no a un museu. Bé, museu, sala d'exposicions, kunsthalle, centre de cultura, fundació...
Tàpies té successor?
Déu nos en guard! L'única nissaga d'artistes catalans que conec és la del Mestre Palmero.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Els “grans noms” no han viscut mai de l'art català, s'han hagut d'anar a cercar les llenties a fora. Per contra, certs venedors d'enciclopèdies, de cromos i de patrimoni sí que han viscut dels grans noms de l'art català. Jo també hi aspiro.
Per quins artistes aposta?
Aposto pels artistes morts, que són els més fiables. Els vius, de vegades, són molt desagraïts.
Realment li interessa l'art al públic català?
Sí, és clar. Però no ho sap.
Som un poble artísticament madur?
Aquesta pregunta no té sentit, però et seguiré el joc. Jo, de petit, era artísticament molt més madur que ara. Com a bon pervers polimorf freudià ho guixava i ho tocava tot. Experimentava amb naturalitat. De vegades, l'educació és castració. Perds una cosa per guanyar-ne una altra. M'hauria agradat que a escola es reforcés la creativitat i que, per exemple, s'eduqués no tan sols en les arts visuals, ans en les olfactives i les gustatives. No serveix per aconseguir la pau mundial... però estaria bé.
Els polítics es creuen l'art català?
Polítics ho som tots. No estem parlant d'una raça o d'un ofici. Cal que assumim aquesta responsabilitat cívica. Ara bé, els encarregats de gestionar les polítiques institucionals que han tingut a veure amb l'art català des del 1981, producció, promoció, difusió, conservació, educació... pensen massa a curt termini i en paràmetres partidistes. Des de totes les institucions s'ha prioritzat massa la nefasta figura del gestor cultural –incultes amb ínfules–, s'ha conreat el servilisme, s'ha distorsionat el mercat, i entre tots plegats ens hem carregat el dèbil ecosistema artístic. Una pena.
Al públic català li interessa l'art. El que passa és que no ho sap
