Calia?

Embarcats en una mena d'operació nostàlgica, el director d'escena Josep Maria Mestres i l'actriu Emma Vilarasau han recuperat, 16 anys després de posar-lo en escena, el monòleg breu La infanticida, de Víctor Català, pseudònim de l'escriptora escalenca Caterina Albert. Però és clar, en aquest país les obres de teatre no poden durar mitja hora, han de ser de, com a mínim, una hora, de manera que Mestres va decidir afegir-hi, gairebé com a torna, un altre monòleg breu de la mateixa autora, Germana Pau, que dura una altra mitja hora. Afegint-hi el descans preceptiu, en aquest cas necessari per trasmudar la convencional escenografia d'hospici a manicomi, enretirant quatre llits, posant-hi un catre i tapiant les finestres del decorat, ja tenim hora i quart, és a dir, el paquet sencer.

Però aquesta operació, la primera del Teatre Romea en una temporada de recuperació de clàssics catalans –en la mateixa temporada va presentar Terra Baixa, de Guimerà, i La ruta blava, de Sagarra–, no només és nostàlgica, gairebé es tracta d'arqueologia, perquè els dos textos, tant La infanticida, però sobretot Germana Pau, malgrat el seu interès literari, han notat el pas dels anys. La proposta és recuperar-los tal qual, sense una necessària actualització, sense treure'n la pols, de manera que assistim, una vegada més, a l'exhibició de la relíquia que fa tuf a naftalina i que potser fóra millor que restés dins l'armari, dins els llibres, per al seu estudi, mantenint-se en el camp acadèmic i de la lectura, situant-ho en el seu context. I, si és cas que ha de tornar a reencarnar-se, que sigui fet de manera diferent. En aquest cas, no haver fet això convida a pensar que únicament ha estat una mena d'operació purament comercial, utilitzant l'esquer de la popularitat d'Emma Vilarasau, que en aquesta peça tendeix a l'histrionisme, a l'abús del crit i el gemec, absent la frescor i l'autenticitat, malgrat el llarguíssim postís capil·lar. Àngels Gonyalons ha de lluitar amb un altre text mancat d'interès dramàtic, sense entitat, tal com està presentat, i no es pot evitar la sensació que es tracta de l'aperitiu del que ha de venir després. Realment calia?