Col·lapse al sistema

Felicia Zeller demana que per a la interpretació del seu text les tres actrius parlin a una velocitat desmesurada, que pateixin un estrès similar al qual es troben immersos els personatges. Que no es donin mai res l'una a l'altra. Sinó que vagin agafant-ho d'un lloc i traslladant-ho a un altre: com si no hi hagués coordinació entre elles, cadascú fa la guerra pel seu lloc. En la xerrada posterior a la funció d'aquest dimecres va advertir que la posada en escena que més li va agradar va ser la de l'estrena, el 2008 a Friburg. Des de llavors, no s'ha deixat de representar, fins a arribar al Versus aquesta tardor, que, fent un trasllat a la Barcelona d'aquest 2015, mostren un despatx en què res avança, per culpa de la burocràcia estèril. El sistema es col·lapsa fins a arribar a l'absurd i convertir el caçador en caçat. Zeller va celebrar de la producció que hagués sabut retratar una desídia de les professionals adultes, una mandra de les funcionàries, que contrastava amb la voluntat de la jove de ser eficaç, d'aconseguir girar la truita, i que les aparicions a la premsa no siguin en informacions tràgiques sobre el cas del descobriment d'un pare abusant d'una filla, sinó la raó per la qual el pare es reintegra socialment i pot tornar a una normalitat cada cop menys tutelada.

Les tres funcionàries, que dibuixa el director Juan Pablo Miranda, presenten una ambigüitat molt interessant: entre la voluntat de ser útils i l'evidència que la burocràcia les tenalla. El públic pot decidir si el text és una denúncia a la situació laboral d'aquestes funcionàries o si és una crítica a la seva desídia. Un extreballador de la Direcció General de l'Atenció a la Infància i l'Adolescència va celebrar dimecres que la peça insistís a preguntar-se qui cuida els cuidadors que es cremen pel camí i que han d'abandonar. Sí, aquest quadre hi és, com també un dolor en comprovar que tot sembla inamovible. Els cànons dels usuaris es repeteixen en les mateixes funcionàries. Miranda les vesteix de conte, sense que mai adoptin el caràcter de la Minnie, la Bella Dorment o la Blancaneu. Els contes de fades, utòpics, es venen en una altra planta; allà es combat entre la burocràcia i la maldat, portes endins de les llars. Reveladora i crua mirada.