“Cabré és un autor de culte”

És la meva missió i vocació perquè no només tradueixo sinó que, com a acadèmica, també em dedico a difondre-la a la universitat. La traducció és una via especial de promoció de la cultura perquè si el llibre té èxit, aleshores els lectors volen saber més sobre l'autor, la llengua i la relació entre el català i el castellà. A Polònia hi ha una curiositat natural per la cultura catalana i Jaume Cabré és una autoritat per fer-ne promoció.

Són novel·les de molta qualitat i l'editorial ha fet un esforç per fer la promoció dels llibres a través de la premsa, la ràdio, tertúlies, etc. Cabré va ser convidat a Polònia i l'editorial hi va participar activament. El llibre que va servir de locomotora va ser Jo confesso, que és una novel·la de culte per a molta gent a Polònia. Aleshores els lectors volen conèixer altres novel·les del mateix autor. No deixa d'estranyar que Cabré sigui tan popular a Polònia mentre que autors espanyols com ara Javier Marías o Antonio Muñoz Molina amb prou feines hi tenen ressò. També hi ha, doncs, una mica de màgia i sort!

Es coneix però falta informació contrastada i més profunda. Jaume Cabré, com a ciutadà, fa pàtria, però com a escriptor és molt discret i parla de la relació amb Madrid sense fer propaganda. Proporciona molta informació, també històrica, sobre el franquisme i això proporciona claus per entendre la causa catalana. Quan ve a Polònia li pregunten pel procés sobiranista, però amb els seus llibres fa un treball de base de convèncer la gent que els catalans no són gent esbojarrada i que no saben el que volen, sinó que explica moltes raons del procés sobiranista d'una manera natural i donant moltes perspectives.

El català s'estudia durant tres anys com a segona llengua romànica, i s'ofereix també com a lectorat interdepartamental. En ser una llengua minoritària, no té tant poder de convocatòria, però sempre hi ha un grup de deu o dotze persones que estudien i tenen interès per la cultura catalana, i és fonamental tenir un lector de l'Institut Ramon Llull. Aprofitem la seva presència per fer un seminari per a estudiants de llicenciatura i diplomatura que tenen curiositat per saber quina és la situació. Molts estudien filologia hispànica i ignoren que Espanya és un país plurilingüe amb diverses cultures. Els mitjans de comunicació sovint parlen de Catalunya, però des de Madrid, i sense saber realment què passa. És important que els estudiants que es dedicaran a difondre les llengües de la Península tinguin una visió més ponderada de la realitat i mitjans per interpretar el que passa.

Sempre hi ha problemes perquè cada autor té les seves parcel·les de coneixement i d'interès. S'ha d'aprendre de diverses disciplines, música, matemàtiques o la moda del segle XVIII, això independentment de la llengua de la qual tradueixis. En el cas del català, no tenim encara un diccionari polonès-català, català-polonès, i llavors has de fer servir diccionaris monolingües com ara el Català-Valencià-Balear o la Wikipèdia, on pots trobar qualsevol cosa amb imatge també en la teva llengua si tens sort o pàgines de xarxes socials.

S'ha fet entre el Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona i la de Poznan, però ara només falta un mecenes que posi els diners per publicar-lo. Enciclopèdia Catalana el publicaria, però cal primer el suport d'una institució.

Efectivament, una editorial comercial només aposta per autors vius i publicacions actuals. Això no vol dir que no es publiquin altres títols; per exemple, La plaça del Diamant es va reeditar fa poc. Em van demanar traduir-la de nou, però l'anterior traducció, encara que feta del castellà, porta el segell d'una traductora molt bona i no la volia tocar. Pel que fa a Llull, Joanot Martorell, etc., vaig intentar fer una col·lecció en una editorial universitària i vam publicar la meva traducció d'Amic e Amat, de Llull, i un fragment del Tirant lo Blanc. De fet es continua traduint però és llarg i difícil. Ho fa una noia que també li dedica la tesi doctoral. Altres clàssics també es tradueixen, però no tenen difusió.