Un or que ha quedat en bronze

Totes les planes de diari que la creació del Macba va omplir no van pagar la pena. Bàsicament perquè el debat que es va plantejar va ser estèril. Fer un museu de la història de la contemporaneïtat o fer un museu contemporani? Les qüestions eren o perdre el temps en si els límits cronològics s'havien de fixar en Dau al Set, amb la qual cosa es donava un segell de catalanitat al museu i de retruc es reafirmava la modernitat històrica de l'art català, o bé començar el plantejament museístic i de col·lecció en sincronia amb la inauguració del museu. Aquesta visió donava un toc d'internacionalitat a Barcelona, que aleshores ja començava a jugar la carta de vendre's al món.

Hi ha debats als quals el temps se'ls tira damunt. Quan es fa alguna cosa de nou s'ha de tenir prou intel·ligència i intuïció per viatjar al futur. Ja sé que això és difícil si no es té un DeLorean, però el Macba es va projectar com un museu de l'esdevenidor, però amb els esquemes del passat. Perquè si d'internacionalitat es tractava només calia fixar-se en el que passava en aquells moments en moltes capitals europees i americanes. Les kunsthalle centreeuropees, algunes amb col·lecció pròpia, partien d'un dinamisme creador que en el cas del Macba ha quedat a mig camí.

I no perquè l'edifici de Richard Meier –ben pensat per a l'enregistrament d'anuncis i de gran presència estètica exterior, però potser no tant per a l'activitat artística interior– no hagi viscut moments de gran glòria. Jo he gaudit molt del Macba. I també n'he après. Encara tinc entre les deu exposicions a les quals tinc més estima –i no dic qualitat, sinó identificació– la de l'autor sud-africà blanc, antiracista, compromès amb les causes socials i renovador del dibuix i l'animació contemporània William Kentridge. Molts joves –aleshores– autors m'han reconegut la gran influència que va representar la contemplació d'aquesta mostra. I no oblido moments màgics com la transformació de Zush en Evru i la seva estada creativa al museu. Continuaria fent un balanç de grans i petites exposicions que m'han impressionat, com la del fotògraf nascut a Xile, però arrelat als Estats Units, Camilo José Vergara, que mostrava la creixent tendència de convertir les llars americanes en fortaleses per protegir-se d'agressions externes i robatoris.

Però el tema no és aquest, sinó si el Macba ha eixamplat als ciutadans els horitzons de coneixement i gaudi de l'art contemporani. La veritat és que les expectatives no s'han acomplert. I no només per la xifra de visitants que té una valoració mitjana més que minsa, sinó perquè aquell projecte que havia de fer de la part alta del Raval un Soho barceloní no ha reeixit. Va ser un somni quan un grapat de sales d'art es van instal·lar al seu voltant. El carrer Doctor Dou n'era farcit. Fins i tot hi va haver l'intent de crear botigues d'objectes fets per artistes que ampliaven la possibilitat de comprar productes de factura artística per a un públic no estrictament col·leccionista. Ara només hi queden bars i botigues de moda que alimenten la visió d'una Barcelona de pseudodisseny, que no és res més que haver apujat una mica el llistó creatiu del consum turístic.

Però la culpa d'aquest mig camí en què s'ha quedat el Macba, i que ha deslluït un or que ha quedat en bronze, no és tota ni dels directors, ni altres responsable del centre, ni dels artistes, tot i que crec que una mica a l'estil de grans i prestigiosos museus americans es podien haver encabit de tant en tant propostes populars que fessin veure més ampla la porta del Macba. El problema el tenim en el fet que encara som víctimes d'una pèssima educació i sensibilitat envers l'art contemporani. Catalunya crea, però no recrea. I recrear allò que som capaços de construir és el tema pendent.