Estopa, el Sant Jordi és seu

“Per setena vegada, José...”, va dir David Muñoz al seu germà poc després de començar, amb 35 minuts de retard i entrades exhaurides, el setè concert d'Estopa al Palau Sant Jordi en els seus setze anys d'història. “¡La Virgen santa!”, va exclamar José Muñoz amb franca naturalitat.

Els discos d'Estopa –l'últim dels quals, Rumba a lo desconocido, és a les botigues des de l'octubre– no tenen l'impacte generacional ni venen una dècima part del seu debut del 1999, però els germans més simpàtics de Cornellà de Llobregat, una dècada i mitja després d'aquella raja de la falda, continuen arrasant davant milers de persones, la qual cosa només uns quants han assolit durant tant de temps en aquest país.

Així que, després d'haver passat fa unes setmanes per places mítiques d'Amèrica com el Gran Rex de Buenos Aires o l'Irving Plaza de Nova York, Estopa van plantar al fons de l'escenari una mena de rentadora amb aires còsmics i, del seu interior, David i José Muñoz en van sortir disposats a reconquerir el Sant Jordi, on no cantaven des del 2012. I, per començar, millor no arriscar: Cacho a cacho (del primer disc), Vino tinto (del segon) i Pastillas para dormir, single d'un últim disc del qual, ahir, van cantar vuit cançons, tantes com d'Estopa (1999). Entre un i altre, dues terceres parts del concert. A continuació, Me quedaré i un dels temes més rodons de Rumba a lo desconocido: Estatua de sal, una mescla vintage de Bollywood i rumba de benzinera en la qual més tard incidirien a Mundo Marrón i que els va servir per declarar fidelitat eterna a la rumba catalana: “Catalunya és la pàtria de la rumba catalana”, va dir David. “Bé, com la truita a la francesa... és francesa”, hi va intervenir José. “Som de la rumba catalana... què hi farem?”, va prosseguir David. “Quan morim de vells, o d'un ictus, morirem amb la rumba catalana.”

El guió, tot seguit, va continuar combinant èxits com Tu calorro amb cançons dels seus nou discos (Hemicraneal, El run run, Ya ni me acuerdo) i més temes de l'últim disc: Tonto (un tema directament de rock dur), Sin sombrero (amb regust de rock urbà) o Ando buscando, durant la qual van aprofitar l'ambient ja prou escalfat en aquell moment de concert per enregistrar un videoclip. Els Muñoz van deixar anar els sis músics a “fer una cervesa” per quedar-se sols davant la multitud i cantar Tan solo i Fin de semana, i, amb la cervesa feta, tots plegats van atacar la part final de les quasi dues hores i mitja de concert amb El del medio de Los Chichos (una d'aquelles cançons que no cal que cantin perquè ja les canta el públic), Pastillas de freno (“dedicada a la gent que es lleva a les cinc del matí per anar a treballar i que, si no poden fer-ho, hi ha uns fills de puta que els diuen que no volen”), Me falta el aliento, Poquito a poco, La raja de tu falda, Fuente de energía, Paseo, Nadie sabe, Ojitos rojos i Como Camarón.

Estopa antològics i, després de tots aquests anys, amb aires de clàssic, El Sant Jordi és seu.