Notes per un adéu

Quin és el projecte cultural del teu país?, em van preguntar fa uns dies en una trobada d'escriptors, traductors i crítics a Saint Nazaire (França). L'impuls inicial va ser dir que d'on vinc no hi ha ni projecte, ni cultura, ni país, però ho vaig embridar abans de llançar-m'hi. Cal ser positiu, que parlar des del greuge i les ferides no és bo per al medi ambient ni per a la pròpia salut.

El dia abans de marxar, s'havia presentat l'edició del llibret de poesia amb què aquesta primavera vaig guanyar els Jocs Florals de Barcelona –i ara potser caldria demanar perdó–, amb la presència esperada de la senyora Berta Sureda, regidora… ep, no, perdó!, comissionada de Cultura, ui, tenim un Ajuntament tan guai que no hi ha regidoria de Cultura! S'havia canviat la data un parell de cops perquè hi pogués ser, però arribada l'hora, la senyora Sureda estava indisposada i no s'hi va presentar. Li desitjo des d'aquí que s'hagi recuperat.

Tampoc no va tenir el detall de desitjar-nos èxit, o sort, o el que redimonis calgui per tenir una mínima, consistent sensació d'existir com a autor en termes socials.

Em sap greu dir-ho. A França vaig ser objecte d'una esgotadora i tremendament gratificant gimcana d'entrevistes. Els periodistes especialitzats venien amb el llibre que hi acaba de ser traduït ple de punts, anotat, amb un plec de folis de preguntes incisives, profundes, essencials, esperonadores. A Catalunya no m'ha vingut a entrevistar ningú a propòsit del llibre dels Jocs; tampoc ho esperava, i fet i fet m'ho estimo més, perquè les últimes experiències locals en aquest terreny han estat gloriosos monuments a la destrempada: t'envien un becari que et diu d'entrada que no ha llegit res teu, i per descomptat tampoc l'obra suposat objecte de l'entrevista, així que treu boli i bloc i, tutejant-te, et diu: “De què va el teu llibre?” Tens la peremptòria temptació de fotre'l escales avall, però no ho pots fer perquè aleshores l'editor t'esbroncarà i et dirà que no et queixis si no et dediquen l'atenció que creus merèixer.

Els experts diuen que d'això el becari no en té la culpa, que el problema és estructural, del que se'n diu política cultural, o sigui aquest infecte nyap que està portant les lletres catalanes –i no només les lletres– a una progressiva bonsaïtzació, fins a la pràctica i ja actual desexistència. No és que als poders fàctics no els importin les lletres, l'art, el pensament i el coneixement en general, és que els molesten. Se'ns diu que és una tendència general, que és l'aire dels temps, que en l'era d'internet i la tecnologia digital les tendències i els gustos han canviat. Jo els dic: mentida! Facin un tomb per França, per Alemanya, per Itàlia. Hi ha vida, i molta, nord –i est– enllà.

Tornem a la pregunta inicial: seguint el primer impuls, la resposta hauria hagut de ser: autodestruir-se sense ni tan sols unes exèquies, dissoldre's en un bassal estanc de cobdícia, presumpció, banalitat, conyetes i tòpics. Al qui li sembli insuportable, sempre li quedarà d'intentar nacionalitzar-se francès.