cultura

D'Ara i d'Aquí

jaume Vidal

Rastres que perviuen

Patrícia Dauder (Barcelona, 1973) pertany a la generació dels noranta. Artistes que marquen un salt amb la generació precedent. Però no formalment, perquè la majoria beuen de la pintura i l'escultura dels vuitanta, del conceptualisme dels setanta i també dels primers experimentadors en videocreació. El que canvia és la seva actitud. Són autors que a causa de la manca de recursos s'avoquen a utilitzar qualsevol format, recuperen el dibuix i tenen al seu abast la tecnologia digital domèstica. Poden combinar la instal·lació amb la pintura sense cap mena de prejudici i, a més, davant l'individualisme de la dècada anterior, els creadors dels noranta formaven col·lectius i intercanviaven amb molta naturalitat les seves experiències artístiques. En aquest clima va arrencar la carrera de Patrícia Dauder, que a hores d'ara ja ha pres solidesa i contundència, però sempre amb un tractament subtil i ple de significacions.

Aquesta reflexió es pot comprovar a la mostra Formes absents (galeria ProjecteSD, passatge Mercader, 8, baixos, Barcelona) que parla sobretot de la persistència de les coses després del seu moment d'esplendor. Teules mig trencades, papers que han viscut colgats de terra, formes que evoquen el pas del temps, i que per tant suggereixen les formes absents que cita el títol de l'exposició.

A primer cop d'ull, formalment costa detectar indicis que permetin dibuixar la trajectòria de l'artista que en els seus començaments va destacar com a escultora, però una segona visió ens permet constatar uns trets constants al llarg de la seva carrera. Cada suport intenta allunyar-se del que realment és, com les escultures primerenques que tenien molt de dibuix en l'espai; o com els seus primers dibuixos que tractaven de prendre dimensió tridimensional i defugir de la seva realitat bidimensional. Les realitats de Dauder mostren la seva autenticitat despullant-se de la seva aparença.

Aquesta recerca d'essències la va portar a l'Àfrica, on va rodar una pel·lícula en cel·luloide. I aquests elements primigenis són els que apassionen l'artista, que sembla haver configurat una imatge sintètica i idealitzada d'un jaciment arqueològic.

A Dauder, li agraden els objectes que han patit fenòmens externs que han canviat la seva textura, color i forma. Sent atraccions per objectes que s'han florit, que han patit la pluja o han estat sotmesos a processos biològics. És com si amb el seu art intentés reivindicar que sempre hi ha un rastre d'ànima amb tot. Una ànima que fa que aquesta exposició sigui tot allò que veiem, però també el que no veiem. Dauder no ha fet un exercici d'addicció sinó més aviat un de sostracció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.