La importància del diàleg

Davant una pel·lícula com El puente de los espías cal partir de dues evidències. La primera, que Steven Spielberg és un director de gran solvència que quan s'ho proposa pot arribar a trobar un cert equilibri de regust clàssic a les seves imatges. La segona evidència estaria marcada pel desig de Spielberg de dur a terme una revisió de la història americana per treure a la llum els aspectes foscos i parlar de les contradiccions que han envoltat una certa idea de democràcia americana. Parteix d'un temps que fins ara no havia estat revisat per Spielberg: la guerra freda. La pel·lícula arrenca l'any 1957, quan és capturat un espia rus a Nova York, i acaba l'any 1962, quan es proposa un intercanvi entre aquest espia rus i dos americans capturats a l'altre costat del mur de Berlín –un soldat de l'exèrcit i un jove estudiant–. La pel·lícula s'endinsa en un moment especial de la política americana en què la tensió política estava agreujada per la posada en marxa d'una política marcadament conservadora. Enmig d'aquest context, Spielberg crea la figura de l'americà just, del demòcrata que creu en els principis bàsics de la seva constitució i que no vol cedir a cap pressió que posi en dubte els principis en què s'ha educat. Des d'aquesta perspectiva, el personatge de James Donovan –Tom Hanks– podria ser una continuació de la figura de Lincoln portada al territori del cinema de Frank Capra. Té alguna cosa de personatge ferm amb les idees clares però també alguna cosa de feliç ingenu proper al personatge de Jefferson Smith, el protagonista de Caballero sin espada, que era capaç de buscar la justícia en l'àmbit de la política.

El puente de los espías vol ser també una pel·lícula sobre la importància del diàleg i la negociació per superar els fets més complexos. L'advocat James Donovan farà de mitjancer amb les autoritats de l'Alemanya comunista per trobar un difícil equilibri que resolgui les coses. Spielberg manté la tensió al voltant de la negociació fins a arribar al punt màxim al voltant del pont que dona títol al film.

A part de la solvència, El puente de los espías peca d'un excés de bondat i confiança en les relacions humanes. Funciona més en la primera part, quan s'estableix la relació amb l'espia Rudolf Abel, i cau en un cert efectisme en la segona, quan recrea els anys de la creació del mur de Berlín. Alguns petits moments, com ara quan Donovan veu els oficials que maten els que intenten fugir pel mur de Berlín, carreguen una pel·lícula que no necessita cops d'efecte per mantenir l'equilibri.