E.Castellano - Banyeres de Mariola
Clara Berenguer és una jove llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de València Estudi General interessada a investigar, estudiar i analitzar el maridatge existent entre la imatge i la paraula en format de llibre il·lustrat. Tot just ara acaba de publicar la seua opera prima en Onada Edicions, un llibre guardonat amb el segon Premi Internacional Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló.
Què és exactament “Quan xiula l'avi”?
Doncs és un àlbum il·lustrat que recull una història personal i que compta amb el suport de la il·lustració de César Barceló. El llibre explica la història d'un avi, una néta i un xiulet. La història d'aquest àlbum il·lustrat naix a partir d'una vivència personal amb el meu avi, la seua malaltia i el seu traspàs.
Editat en valencià i anglés?
Sí; aquest àlbum s'ajusta a les bases del segon Premi Internacional d'Àlbum Il·lustrat de Benicarló i necessàriament havia de tindre 32 pàgines. El text original està escrit en valencià i el fet de trobar-ne d'altres en anglés es deu a la política lingüística de l'editorial per a aquesta col·lecció.
Necessita aquest segment de lectors més atenció?
Exactament no necessita més atenció la jovenalla; han de tindre la mateixa atenció que les editorials dediquen als llibres adreçats a persones adultes. L'oferta actual, però, podria ser de més qualitat.
Són els records els que tixen la nostra realitat?
Sí; sense cap dubte. Nosaltres som el que vivim i el que recordem. De fet hi ha un pensament de Joan Fuster que ho exemplifica ben clarament: “Escriure és recordar”. En aquest llibre he escrit el que he recordat i això és una prova més que fefaent que els records van teixint la nostra realitat. Sóc el que sóc, perquè he viscut això i perquè ho recorde. A més, en aquesta ocasió, els records han aflorat amb tendresa.
És aquest llibre un cant a l'estima i al respecte pels més grans?
És un cant a l'estima, en línies generals, però en aquest cas, és un cant personal a l'estima pel meu avi. Aquest llibre el vaig escriure durant la meua fase de dol i va ser gràcies a haver-lo escrit que vaig superar la pèrdua del meu iaio. Ara, s'ha convertit en una mostra de l'estima cap al meu avi i a la meua àvia.
La xiqueta del llibre ets tu?
I tant, i la meua àvia també es reconeix retratada en les pàgines que ha sabut il·lustrar amb tant d'encert César Barceló. Quan òbric el llibre, reconec tots els personatges i m'hi sent identificada.
Aprofita per acostar els infants a aquesta realitat de la malaltia i la mort?
Pense que sí. És un tema que està present en totes les cases. Que un àlbum il·lustrat parle d'això trobe que és bo perquè aproxima aquesta realitat a molts xiquets i xiquetes que en algun moment de la seua vida s'hi hauran d'enfrontar-se. He de dir que no he fet una història perquè els menuts superen el traspàs dels éssers estimats. En aquest cas, he fet aquest llibre per contar una història, no per mostrar cap cosa concreta.
Per què un xiulet i no una campaneta o un cascavell?
Perquè en aquest cas, el llibre té poc d'imaginatiu i molt de realitat. Jo vaig regalar un xiulet de color roig al meu iaio, perquè xiulara quan tenia necessitat de cridar l'atenció, per cercar la companyia pel simple fet de xiular; i ell xiulava.
S'ha de viure un daltabaix personal per ressorgir?
Efectivament; fins que no t'enfrontes a una situació, no saps com has de superar-la. S'ha de caure per poder-se alçar després.
Està ben valorat l'àlbum il·lustrat?
Afortunadament cada vegada està valorant-se més, però he de dir amb sinceritat, que costa prou. La literatura infantil és un gènere que costa i que ha estat molt de temps menyspreat. Gràcies que d'un temps ençà, hi ha editorials que han girat en favor dels més joves de cada casa i els ofereix bones propostes. Els àlbums il·lustrats estan pensats bàsicament per mirar; si a més hi ha un bon text, doncs, millor encara. Les cobertes són la base d'aquesta mena d'obres. Aquests llibres entren sovint per la manera en què està feta la coberta.
