Bernat Puigdollers. situació crítica
Jaume Vidal
“Em sembla positiu que no hi hagi cap substitut de Tàpies”
Té sentit la crítica d'art avui?
Absolutament. Estem en un període de transició sistèmica i això es veu reflectit en l'art. És un moment complex i, davant d'això, el crític ha d'ajudar a posar ordre. Coneixedor del món artístic i els artistes, ha de fer visibles els nous valors, subratllar-ne les qualitats, aconsellar i proposar sense ser dogmàtic. Ha de donar eines al públic per introduir-se i comprendre l'art.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
L'artista i el crític es complementen encara que avui les fronteres entre tots dos s'hagin diluït. El crític dóna noves lectures, evoca noves interpretacions i, en certa mesura, participa del fet creatiu. L'artista, per altra banda, treballa més el seu discurs i el contingut de la seva obra.
Quin és el seu museu preferit?
No tinc un museu preferit. Tots els museus són interessants. Entre uns i altres conformen un discurs per comprendre i aprofundir el conjunt de la nostra historia de l'art. Tot i així, tinc debilitat pels museus petits i, especialment, els museus monogràfics. No necessàriament d'artistes consagrats. M'agrada entrar a la història de l'art per la porta petita. Ajuda a comprendre moltes coses.
En quin no hi entra mai?
No hi ha cap museu on no hi vulgui entrar. Hi ha museus dolents des d'un punt de vista museogràfic però amb obres de gran interès. I dels museus dolents se n'aprèn de la mateixa manera que de la mala pintura s'aprèn com ha de ser la bona.
Tàpies té successor?
Tàpies té un llenguatge massa propi per tenir successor. Com a referent de les arts em fa la sensació que actualment no hi ha cap altre artista que tingui la seva presencia i nivell d'influència. Això em sembla positiu. Crec que som un país d'individualitats. Ens agrada tenir-ne un de cada casa: un pintor, un poeta... Considero que és una bona oportunitat per diversificar i desmitificar els nostres referents artístics. No hi pot haver més d'un gran artista? De vegades els arbres no ens deixen veure el bosc.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Per descomptat. Les grans figures de cada període artístic han eclipsat altres grans artistes de la seva generació que caldria conèixer i reivindicar. Els historiadors tenim encara molta feina a fer.
Per quins artistes aposta?
Em sembla que ens trobem en un moment d'estancament. Hi ha artistes interessants però no veig que avancem gaire plàsticament. Molts encara consideren Tàpies un artista contemporani! Darrerament la creació artística s'ha polaritzat: o preval la forma o preval el concepte. Potser caldria tornar als orígens. Trobar l'equilibri. Retrobar-nos amb l'emoció estètica.
Realment li interessa l'art al públic català?
El públic interessat per l'art és minoritari. Tot i així, el públic general té una intuïció innata que sovint menystenim. Tan sols cal potenciar-la. No amb grans produccions expositives però sí més properes, entenedores i atractives. Això sí, sense perdre mai el rigor. Tasca difícil però no impossible.
Som un poble artísticament madur?
No. S'hauria de donar més importància a l'educació de la sensibilitat ja des de ben petits. Educar el gust, saber valorar i, sobretot, saber mirar és bàsic i no només en el camp artístic.
Els polítics es creuen l'art català?
No crec que considerin la cultura una prioritat. Més el suporten que no l'estimulen.