des del jardí
vicenç pagès jordà
El xuclador de les xarxes
La tesi d'aquest article és que l'enemic número u dels escriptors són les xarxes socials.
Com sabem, l'escriptor és un ciutadà que passa una part important del temps sol davant la pantalla de l'ordinador, sense control laboral ni parental ni de cap mena. Fins fa un parell de dècades, un ordinador permetia la mateixa interacció social que una llibreta Moleskine. Ara, en canvi, s'ha transformat en una finestra de les més sofisticades. Com que l'escriptor sol ser un ciutadà curiós, hi ha la possibilitat que es passi el dia badant per la finestra. El perill, però, encara és pitjor.
El Twitter, orientat a persones capaces de sintetitzar una idea en dues línies, sembla pensat específicament per a escriptors. De fet, més d'un sembla haver substituït els llibres per les piulades, que garanteixen una resposta immediata, sovint gratificant. ¿Per què cal barallar-se llargament amb una trama, negociar amb l'editor i esperar que es publiqui el llibre si un minut després d'una piulada tot de lectors t'interpel·len, de vegades de manera simpàtica i estimulant? Al llarg del dia, desfilen per les nostres pantalles successions de frases enginyoses d'escriptors de tota mena i condició. I jo no em puc estar de pensar: malaguanyats tots aquests assajos, drames, poemes i novel·les que mentrestant no s'escriuen i que potser ja no s'escriuran.
Em direu: alguns ciutadans tenen la virtut de desdoblar-se en escriptors sense deixar de ser piulaires, com aquell qui treballa de superheroi quan es pon el sol. Però no és tan senzill (em refereixo a ciutadans normals i corrents, no pas a entitats com Màrius Serra o Jorge Carrión, que com tothom sap són agrupacions d'escriptors especialitzats que renuncien al seu nom i firmen amb el mateix pseudònim un gavadal de textos en diferents gèneres, tons i registres). Un subperill és la reducció de la personalitat de l'escriptor a una sola cara (per exemple: esquerranós, graciós, independentista, rondinaire), amb la qual cosa desapareix l'energia coral de la complexitat.
Si em dieu que el darwinisme (llegiu: el mercat) eliminarà els dèbils, us oferiré per torna tres preguntes retòriques. Primera: ¿que no us hauria fet gràcia conèixer el dodo, aquell ocellet tan eixerit que es va extingir fa segles? Segona: Flaubert, ¿va escriure gaires frases de menys de 140 caràcters? I tercera, ¿quants likes, quantes repiluades haurien tingut Matsuo Basho, Pessoa, Bassani?