Crítica
teatre
Tragèdies gregues d'impacte superlatiu
Andrés Lima signa una ‘Medea' terrenal, d'odis ben humans
Miguel del Arco posa la defensa de la llei de Creont a l'abisme, i l'empeny al buit
L'experiment d'Andrés Lima, Miguel del Arco i Alfredo Sanzol ha creat un artefacte emocional amb tres potes. Perquè hi ha una concepció comuna d'aquests creadors del Teatro de la Ciudad que resolen de maneres diferents cada director en la seva peça. Hi ha un ull que tot ho veu constantment (els déus controlen el caprici del destí) i una aproximació a uns mites del bressol de la democràcia que ressonen, per moments, absolutament actuals: esdevenen ben humans. Aquest és el seu encert superlatiu compartit.
‘Edipo rey', austera
Alfredo Sanzol ha resolt de la manera més austera la posada en escena, amb els actors asseguts en una taula allargada. Estan molt junts i poques vegades s'aixequen en un espai que dóna molt aire per tot arreu. Aquesta contradicció dóna un focus molt ben trobat que permet concentrar l'espectador en una trama servida amb emoció però sense excessos. El cor està compost per només dues veus. El to de la versió és volgudament arcaic però permet trobar instants en què l'emoció que genera Iocasta i Èdip responen a l'ensurt de descobrir-se en un error, també en aquest segle XXI. Al darrere, un focus verd mostra com el déu Apol·lo comprova l'execució del seu pla.
És un exercici estilístic que serà fructífer en la carrera de Sanzol. Una autoexigència (ha hagut de renunciar a la seva manera de crear a partir de les troballes per internet i de l'assaig), la de ser fidel a un mite, que resol amb ofici. Amb claredat i aconseguint una humanitat que aproxima la tragèdia al dia d'avui.
‘Medea', visceral
Andrés Lima aposta per la fisicalitat. En comptes de l'aire i de la verticalitat entre els mortals i les divinitats, Lima aprofita la bruixeria que s'atribueix a Medea per bastir una posada en escena al món terrenal, ben horitzontal. La creació de l'univers dels déus apareix com els vímets des d'on es construeixen uns personatges, ben humans, d'una tragèdia que supera la raó. Per això, Medea és capaç de fer mal als seus propis fills només per venjar el seu germà i per ferir de mort el seu enamorat, Jason. Tot i la dicció sentida d'Aitana Sánchez-Gijón (Medea), la mirada del personatge coincidiria amb les situacions de pares que utilitzen els fills com a arma per negociar una separació fins a l'extrem, amb fets luctuosos que ben bé es poden trobar a les pàgines de successos dels diaris.
Andrés Lima es desplega en múltiples personatges. No hi ha cor; en tot cas, s'hi dóna forma a través de les veus gravades del Coro de Jóvenes de Madrid. Hi ha un dolor que ja s'intuïa (més amagat) a Hamelin, d'Animalario.
Antígona', estètica
Miguel del Arco proposa la mirada més estètica. No afluixa el costat fosc del mite però l'aborda amb preciosisme. Altra vegada, com Sanzol, la verticalitat ve imposada per un element que domina l'escena des de dalt: un globus, que es tenyeix de planetes, de cabdells, d'ulls que observen i que fins i tot serveixen per empassar-se Antígona, castigada a deixar-la dins d'una cova a les fosques, amb menjar per a pocs dies.
Miquel del Arco, el més habituat de tots tres a fer adaptacions molt lliures de clàssics, manté el to atemporal i l'aire de literatura quasi religiosa. Però fa créixer notablement la presència de Creont (Carmen Machi) davant de l'habitual domini a l'escena d'Antígona (Manuela Paso). Perseguia la voluntat de comprendre millor la crueltat de Creont, d'establir el valor de la llei consensuada per sobre del lliure albir. Posa la justícia a l'abisme per fer-la caure al buit.