L'herència industrial
Premià de Mar té l'única fàbrica de gas que es manté dempeus a Catalunya, que és l'espai de l'únic museu de l'estampació de l'Estat espanyol
Ha sobreviscut la portalada de l'entrada i l'estructura de les dues naus
La fàbrica es va deixar d'utilitzar als anys vuitanta i es va rehabilitar a final de segle per fer-hi el museu
Era l'única fàbrica de gasde la comarca i des d'aquí es distribuïa a totes les localitats del Maresme
El Museu de l'Estampació de Premià de Mar és singular, no només perquè sigui l'únic amb aquestes característiques de tot l'Estat espanyol, sinó també per l'edifici on s'assenta: l'única fàbrica de gas que es manté dempeus de tot Catalunya. A més, tant la fabrica de gas com la tècnica de l'estampació són un reflex de l'herència industrial a Premià de Mar.
“És un edifici emblemàtic per la seva arquitectura singular, no és única, però sí que és singular. I és únic també pel que representa perquè la fàbrica de gas, d'alguna manera, és un unicum com ho és el Museu de l'Estampació”, ressalta aquest diari Ramon Coll, tècnic d'aquest museu. De fet, a part del de Premià, a Europa només hi ha dues sales d'exposició més dedicades a l'estampació: una a Como (Llombardia, Itàlia) i l'altra a Mulhouse (Alsàcia, Estat francès).
El 1931 a Premià de Mar es va introduir la tècnica de l'estampació de la lionesa, procedent de la ciutat francesa de Lió. “Va ser el primer lloc de l'Estat que hi va haver una estampació a base de serigrafia”, explica Coll, que hi afegeix que, amb això, “Premià va esdevenir una potència en el món de l'estampació nacional”. És per això que aprofitant aquesta singularitat, la localitat va decidir crear l'únic Museu de l'Estampació. Des que es va inaugurar el 1986, el museu havia estat a la Masia de Can Manet, però després es va decidir traslladar a la fàbrica de gas. Segons Coll, es va prendre aquesta decisió perquè aquest recinte és un “espai idoni”, ja que els museus industrials requereixen molt de lloc per poder exhibir i emmagatzemar les màquines, que solen ser molt voluminoses.
Però més enllà d'això, aquest espai ja era un lloc emblemàtic per si mateix, és l'única fàbrica de gas que es conserva Catalunya. Aquesta, que es desconeix qui la va construir, es va aixecar el 1884, en uns terrenys on abans hi havia vinyes.
Al segle XIX Barcelona era una ciutat sobresaturada per la indústria i, per això, es van anar traslladant fàbriques a llocs propers, com el Maresme, relata Coll. “En el cas de Premià, cap el 1850 ja tenim una indústria bastant forta”, destaca. Però la industrialització del Maresme es va veure potenciada espectacularment amb l'arribada del ferrocarril. La primera línia regular que es va inaugurar a la península va ser el 1848 i era la que unia Barcelona amb Mataró.
En aquest context es va decidir construir aquesta fàbrica de gas, on van arribar a treballar entre vint i trenta persones. Actualment encara es conserva la portalada de l'entrada feta amb ferro i amb motius noucentistes. A dalt, s'hi poden llegir unes enormes lletres: “Propagadora de gas, 1884.”
Els altres dos elements que es conserven són les dues naus laterals construïdes amb maó. En una hi havia la casa del director i l'altra servia d'oficines. Avui dia totes dues són equipaments municipals. Al darrere hi havia dues naus semicobertes i era on pròpiament es fabricava el gas a través del carbó d'hulla. Una servia per emmagatzemar el carbó, i en l'altra hi havia els forns on es cremava aquest mineral per crear el gas, que després es guardava en tres dipòsits, que no s'han conservat. Al soterrani d'aquestes naus és on hi ha instal·lat el Museu de l'Estampació.
De la transcendència al desús
Com que era l'única fàbrica de gas de la comarca, des d'aquí es distribuïa a tot el Maresme. En aquestes instal·lacions es va produir gas fins els anys quaranta, quan es va popularitzar el gas ciutat. Llavors aquest recinte es va reconvertir en un centre distribució d'aquest producte i a partir del 1971, de gas natural. Finalment, després d'estar en funcionant gairebé un segle, el 1983 la fàbrica va tancar portes.
El 1991 l'Ajuntament va adquirir aquest equipament i entre el 1999-2002 l'arquitecte Rafael de Cáceres el va remodelar perquè hi hagués el Museu de l'Estampació. “Les remodelacions van ser profundes, però es van conservar elements originals com la façana i d'altres d'estructurals interns com murs o arcades de la nau, però es van fer els revestiment per adequar-lo als nous usos”, detalla Coll.