Rosa Martínez. situació crítica
montse frisach
“L'art és un bé per viure, no un significant buit”
Té sentit, la crítica d'art avui?
És més necessària que mai per analitzar i descodificar la invasió d'imatges que pretenen seduir-nos sense que pensem massa. A més, els missatges que l'art vehicula han de ser traduïts i valorats des d´una posició de resistència crítica perquè avui el cànon el vol marcar el mercat.
El crític s'ha convertit en artista i l'artista, en crític?
Els/les artistes, crítics/ques i comissaris/àries, són creadors/es de sentit, però utilitzen diferents mitjans. La dissolució de fronteres entre aquestes categories professionals és un joc experimental vàlid, però és evident qui fa la millor feina en cada camp.
Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?
Em fascina la galeria dels Tresors del temple de Horyuji de Nara, dins el Museu Nacional de Tòquio. No he entrat mai al Museu del Barça. És una assignatura pendent.
La paraula successió desperta ressonàncies patriarcals, hereditàries i monàrquiques. Un artista ha de beure de moltes fonts, però ocupar un tron buit o rebre una herència en exclusiva pot ser un llegat que ofegui la pròpia creativitat. Comparar les esteles de Tàpies i Picasso és significatiu en aquest sentit. A l'exposició que preparo per al 2018 al Museu Picasso de Barcelona es constatarà com artistes de la península Ibèrica reben la inesgotable irradiació picassiana, la qüestionen i la porten més enllà. El viatge creatiu de Tàpies va ser més solipsista, més introspectiu, i la seva pervivència és un tema clau per ser investigat dins el discurs de la seva fundació.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Vivim en un món de marques en què la temptació de convertir els artistes en genis, mites, icones i “productes de consum” és constant. La comunicació mediàtica és necessària, però l'art es un bé per viure, no un significant buit.
Per quins artistes aposta?
Per aquells que construeixen un camí de qüestionament constant i que, inclús si el perden, deixen obres inqüestionables. La llista de participants en l'exposició Nada temas, dice ella, que es presenta al Museo Nacional de Escultura a Valladolid, en pot ser un exemple: Marina Abramovic, Anila Quayyum Agha, José Ramón Ais, Pilar Albarracín, Francis Alÿs, Miquel Barceló, Louise Bourgeois, Dora García, Anish Kapoor, Waqas Khan, Kimsooja, Cristina Lucas, Bruce Nauman, Nikos Navridis, Rivane Neuenschwander, Cai Guo-Qiang, Egle Rakauskaite, Soledad Sevilla, Josefa Tolrà, Eulàlia Valldosera o Bill Viola.
Realment li interessa l'art al públic català?
He treballat a Catalunya menys del que hauria desitjat, però els projectes que he comissariat aquí han tingut una recepció i un ressò magnífics.
Som un poble artísticament madur?
Sense accés a l'educació artística no hi ha maduresa possible. I aquest accés està vedat tant per les desigualtats socials i econòmiques en la distribució del saber com per la insuficiència de matèries artístiques en l'ensenyament bàsic.
Els polítics es creuen l'art català?
Al documental KATALLANI, de la Societat U de Barcelona, s'analitza l'encàrrec a Tàpies del mural de la sala de plens de la Generalitat de Catalunya, i es dóna la millor resposta a aquesta pregunta. El seu visionat és imprescindible: https://soymenos.wordpress.com/2014/11/20/katallani-un-documental-de-sub/.
Sense accés a l'educació artística, no hi ha maduresa possible”