Enrotllats sense cap embolic

S'exclamava en castellà Mortadelo fa dècades, fora de vinyeta, que no entenia per què deien que l'esport “desarrolla cuando lo único que hace es enrollar”. I apareixia, tot seguit, fet un nus després de perdre, novament en la final de lluita lliure d'uns Jocs Olímpics d'un any de la picor en què es veien involucrats per salvar l'honor patrio. A què ve aquesta referència fora de context? És, potser, la millor manera d'explicar les intencions i l'humor desinhibit del Garbuix, la 20a producció del circ d'hivern de l'Ateneu Popular de Nou Barris. El clown i humorista Guillem Albà codirigeix l'espectacle (amb Alberto Feliciate, mestre de l'acrobàcia) sent ben conscient que domina les acrobàcies com les feres del zoo (o sigui, gens) però que tenia ganes d'oferir un espectacle de divertit entreteniment salpebrat amb números d'acrobàcia i més d'una sorpresa. El muntatge, estrenat dissabte 12 de desembre, estarà en cartell totes les festes de Nadal, com ja és habitual. L'objectiu, com els altres 19 muntatges creats amb anterioritat, és que la peça tingui vida pròpia. Segons càlculs de l'Ateneu, els seus títols, de mitjana estan en cartell dos anys rodant principalment per Catalunya. Tot i que ja no tenen la repercussió del Circus Klezmer o el Rodó de Leandre, l'Ateneu ha sabut jugar una carta extraordinària en aquest mon inestable de la cultura (i, principalment, del circ). Aconseguir ser-hi sempre present i amb un públic que creix i que es renova constantment. Aquest és el gran mèrit que ha permès que, avui, Garbuix, sigui un embolic amb el mèrit de no disposar de ni una sola trama. No hi ha història, no hi ha plantejament, nus i desenllaç. Hi ha ganes de joc i capacitat de sorprendre.

Garbuix és una trobada de cinc artistes en un espai. Hi ha molt de joc, de provar-se, de trobar la màxima comicitat i d'esclatar amb alguna sorpresa poètica. El riure saludable també és una important contribució al món estressant d'avui. Aquest circ busca, a part de la sorpresa de les acrobàcies (precioses i ben executades, sense tenir gaire temps a aplaudir-les), l'humor surrealista: el que connecta personatges insòlits en un quadre aparentment normal. Per això, l'ós comparteix escenari amb aquests cinc personatges que són molt les mateixes cinc acròbates, amb unes monges futboleres o un personatge de paper que aporta el cor, la poesia, a aquesta cadena de gags i acrobàcies. El treball s'ha construït durant diverses setmanes en què, a part de les idees preconcebudes com la de posar-hi una Miley Cyrus (!), s'ha alimentat a partir de la pregunta de “I si ho féssim...?”

És un plaer comprovar com el joc les diverteix complementant-se. Cada una té el seu moment amb l'aparell acrobàtic titular (trapezi volant, pal, clown, verticals, llançament de ganivets, corda, bicicleta acrobàtica, parlar al revés) però mai estan del tot soles. L'espai es canviant. Els sacs són un quadre capriciós, com les volves de neu dins d'un recipient amb escultura turística. Tot hi és per atrapar l'atenció de l'espectador i per fer-lo somriure, a voltes amb l'excés. En general, totes cinc aguanten prou bé l'aire clownesc, limitant-se en les gesticulacions i enfocant molt bé les intencions de cada moment.

No s'hi ha buscat profunditat, sinó humor. Guillem Albà ha traslladat al circ la broma de Marabunta. No s'hi ha buscat profunditat, però sí poesia. La música de Clara Peya acompanya vistosament la majoria dels instants i també pica l'ullet a l'emotivitat en un quadre molt puntual, que és màgic, evocant el seu tendre Trau. Indispensable un punt de cotó fluix enmig de tant gag i acrobàcia esbojarrada. El batec tendre conjuga molt bé amb la broma desbarrada, sense cap frontera.