Manipulació cega, màgia sense aura

El mag Lari es reivindica com a actor. D'entrada, cal celebrar aquesta actitud valenta que només pot beneficiar la seva trajectòria. Però el problema de la peça és que abusa d'uns jocs de gran il·lusió, que són molt impactants però en els quals no pot demostrar la seva habilitat en la manipulació, un dels pocs elements de què un espectador disposa per comprendre la dificultat de l'exercici. Com que és igual d'inexplicable que algú encerti una carta de tot un joc de cartes com que parteixin un partenaire pel mig, la manipulació demostra un ofici. Sense veure-la, es converteix en una manipulació cega, sembla que el mèrit hagi estat pagar la patent per explotar-la durant uns mesos en lloc de la dificultat d'execució. Una llàstima.

L'histrionisme del personatge es menja l'artista: Ha passat amb les medalles del Màgic Andreu o amb el tata-chan del mag Tamariz. També el Mag Lari resulta un personatge molt potent, amb una interacció amb el públic un punt provocadora, sempre jugant al límit. Ara, en Lari ha volgut fer un pas de costat i multiplicar per cinc la seva intervenció per bastir-la de diferents colors. Així podrà redreçar la seva carrera, que no deixa de ser atractiva per a un grapat d'espectadors pel seu aire de xou, a mig camí de la dicció ràpida del monologuista que va farcint la intervenció d'acudits i la perícia de l'acròbata. Com ja va fer Antonhy Blake, Lari s'ha adonat que cal bastir la presentació de jocs de mans amb una dramatúrgia, procurant evadir-se del seu personatge. Per això, Lari, en aquesta peça fa fregolisme tot i que manté el to de provocació. El problema és que queda poc explicada la trama dels quatre mags (que semblen inventats, no pas recreats) i que quasi tots juguen a les gran il·lusions. Sort del moment emotiu del mag Cirici Pasqual. Introduir un element teatral en escena és complex. Antonio Díaz en seria l'excepció, amb La gran ilusión. El gat vell d'en Hausson, un mag que Joan Brossa felicitava per la seva delicadesa, sempre teatralitza però no pas bastint una trama, sinó il·lustrant una situació, un paisatge, des d'on executa el màxim tipus de jocs de mans. És igual d'increïble, però l'espectador profà pot entendre la dificultat de la manipulació.