El silenci davant la cultura

En un viatge recent a Madrid em trobo amb una professora grega, Irini Sthati. La professora de la Universitat de Mitilene –a la complicada illa de Lesbos– està considerada una de les principals especialistes en el cinema de Theo Angelopoulos. Mentre m'explica com es pot ensenyar en una illa on cada dia arriben milers de refugiats, li pregunto de quina forma la figura d'Angelopoulos, que va aprofundir constantment en l'exili, és recordada pel govern de Syriza, capitanejat per Alexis Tsipras. Ella reconeix amb certa tristesa que actualment la cultura es troba molt desatesa al seu país i que el problema no es troba determinat només per la crisi, ni pel rescat europeu, sinó que es una qüestió de sensibilitat. Angelopoulos, que al llarg de la seva carrera va parlar del sentiment de melancolia que suposava la caiguda de les velles ideologies de l'esquerra i que va radiografiar els cercles viciosos de la política del seu país, forma part d'una memòria monumental que no es revifa. Quatre anys després de la seva mort no s'ha gestionat cap fundació per articular o promoure la seva figura.

Mentre em parla de la crisi cultural grega, recordo que pocs dies abans el programador cultural d'un important centre de València també es mostrava pessimista. Parlàvem sobre els hipotètics canvis que en el camp de la cultura ha implicat que el Partit Popular ja no estigués governant ni a la Generalitat Valenciana, ni a l'Ajuntament de la ciutat. Amb una certa decepció m'assenyalava que no s'havien vist canvis notables. El seu equipament cultural no veia cap llum a l'horitzó que posés en evidència una clara voluntat política de revifar-lo.

És cert que buscar una equivalència entre els dos casos pot resultar forçada, però penso que tots dos poden ser el pretext per parlar de com la cultura es troba en una situació d'oblit per la vella i per la nova política. Si escoltem els debats que aquests dies els diversos partits han elaborat de cara a les eleccions a l'Estat espanyol, podem veure que el problema de la cultura es troba silenciat. La dreta que va imposar l'IVA cultural com una lacra per la creació cultural no planteja proposicions de reforma, ni de canvi. El concepte d'indústria cultural no és qüestionat, ja que la transformació de les accions culturals en política de consum és acceptada amb tota normalitat. La nova esquerra posa la cultura entre parèntesi davant les necessitats urgents de la societat i en el moment de reivindicar certes hipotètiques polítiques es confon el populisme amb la cultura popular.

Aquest silenci –o desinterès– davant de la cultura ens porta, un cop més, a recuperar Pier Paolo Pasolini, probablement un dels intel·lectuals que millor va pensar des de l'esquerra el valor de la cultura. Pasolini lamentava que la lògica del tardocapitalisme hagués convertit el món en un lloc desconegut, on ja no hi havia lloc per res que pogués ser considerat com a culturalment valuós. Les manifestacions de la cultura desentonaven amb el pragmatisme econòmic. La cultura havia deixat de ser una eina clau per estimular la sensibilitat i interpretar el món. Pasolini considerava que la cultura havia de buscar una síntesi entre la modernitat i el primitivisme, no es podia construir una nova societat oblidant les arrels. L'oblit de la cultura en la Itàlia sorgida del miracle econòmic posava en crisi la llibertat i les transformacions per a la conquesta d'un món més digne. L'esquerra no podia prescindir de la cultura perquè sense ella sentenciava la societat al buit i privilegiava el domini de la tecnocràcia.