Soques targarines

Pensant a engrandir el patrimoni familiar, el 1663, el mercader barceloní Ramon Sobies i Saleta, decidí casar-se amb una pubilla de Tàrrega. Així comença la història d'una nissaga, els Sobies, que dominaria amb mà de ferro la Tàrrega dels següents tres segles. “Devien diners a Barcelona i amb el casament, preparat com la majoria, van esdevenir rendistes.” Les següents generacions viurien d'ocupar càrrecs municipals, prestar diners i acumular terres. Ho explica Josep Maria Planes, autor confés de “microhistòries” sobre personatges targarins. Després de cinc anys buscant en els arxius, acaba de presentar la història dels Sobies. Són mil pàgines en dos volums, editats per la regidoria de Cultura de Tàrrega. El 2017, el Museu de Tàrrega dedicarà una exposició a la nissaga.

La història dels Sobies és, si fa no fa, la de les classes altes del món rural catalanes entre els segles XVII i XX. El llibre explica, amb molt de detall, la trajectòria vital de diversos membres de la família: “Abans, la gent anava al notari per tot i, a més, l'arxiu de Tàrrega és força complert.” Una de les més atractives és la de l'hereu Ferran, a la segona meitat del segle XVIII. “Feia coses absurdes, com preferir no pagar els deutes i que li embarguessin la vaixella de plata”, explica Planes. El testament de la seva mare el va impossibilitar, i va deixar la gestió del patrimoni a les dues germanes, Teresa i Baltasara. “A partir d'aquí, Ferran desapareix de la vida pública. El tanquen en una habitació durant vint anys. Sabem que hi posen una reixa, perquè no s'escapi, en una finestra interior...” Mor amb 50 anys. “La malaltia la desconeixem, però potser avui dia amb medicació s'hauria arreglat.” El terrible destí d'aquest hereu exemplifica com es batallava amb el trastorn mental. O, senzillament, amb un comportament social incomprensible.

Són maneres de viure que avui ens sorprenen: “Aquesta gent s'avorria molt. No tenien feina i es dedicaven a intrigar i a eixamplar patrimoni a través de casaments amb pubilles. Els dots eren un problema, perquè per aparentar havien de ser molt altes. I fins i tot ells les pagaven a terminis.” El patrimoni i el poder associat passaven per sobre dels lligams: “Acudien constantment a tribunals per reclamar-se, entre familiars, deutes pendents.” La Teresa, casada amb un botifler de la família rival –potser, excepcionalment, per amor?–, se'n va anar a viure a Barcelona, deixant la petita, Baltasara, a càrrec del germà i de la hisenda. “Les tensions entre elles per la gestió del patrimoni van créixer tant que Teresa la va demandar. I el capità general de Catalunya ordena fer fora Baltasara del casal familiar.” Però la sang és la sang, i els fills de Baltasara seran els continuadors de la nissaga. “Teresa no tenia fills i hauria pogut deixar el patrimoni al marit, però vetlla per la continuació del cognom i li deixa tota l'herència.”

I dos germans Sobies més són, amb els germans Desvalls del Poal, els principals militars austriacistes de Ponent en la guerra de Successió. “Els Desvalls van ser fidels fins al final i es van haver d'exiliar a Viena. Però els Sobies es retiren el 1713, quan ja es veu que els Borbons tenen les de guanyar.”

Pel 2016, Planes ja anuncia el tercer volum de la nissaga, dedicat exclusivament al membre més conegut: Enric de Càrcer i Sobies (1852-1921), alcalde, membre del partit conservador i únic targarí arribat a president de la Diputació de Lleida. Fou un cacic odiat, però amb grans contactes polítics, que va aportar a una Tàrrega de 4.000 habitants el títol insòlit de ciutat, la llum i l'aigua corrent.“Volia passar a la història com el modernitzador de Tàrrega, perquè era molt estarrufat...” Les classes populars, a les quals sols quedava la ironia, es reien pels cafès dels seus nous edificis modernistes. També li van apedregar la casa. El record del polèmic Enric pesa com una llosa en els descendents. Després de la Guerra Civil, es venen el patrimoni i marxen a Barcelona. “Desapareixen de la memòria popular. Al final, quan mires aquestes famílies, t'adones que els diners pesaven molt. Però eren com la resta: amors, esperances, rancúnies i baralles.” Fi de la història.