El més gran espectacle del món, a Girona

No li falta gens de raó, a Genís Matabosch, presentador del Gran Circ de Nadal de Girona, a més d'ànim, organitzador i impulsor de la iniciativa, quan explicava ara fa uns dies que una ciutat no es pot considerar com a tal “si no disposa d'un gran circ de Nadal”. I Girona, i per segon any, no només ho demostra, sinó que eleva el llistó molt més amunt. I ho fa amb un espectacle, aquesta vegada dedicat a la màgia, amb unes funcions que finalitzaran el 29 de desembre, empeltades de classicisme, en què s'enllacen les actuacions com si es tractés d'una perfecta maquinària de precisió, sense ni un respir. Música en directe, al pavelló de Fontajau convertit en un gran circ, amb una orquestra dirigida per Vincent Guibert i les coreografies del ballet La Flambée, que s'encarreguen que la unió entre els espectacles sigui inexistent, amb 44 artistes d'onze països actuant-hi.

Tot està, com un bon pastís, cuinat amb els ingredients precisos: l'amazona Gaby Dew, de La Poste (França), amb un volteig a llom de dos cavalls, amb elegància i fermesa, en la primera part; però en la segona, descobrir una magnífica actuació de cavalleria a través del gran ensinistrador Sacha Houcke, en què se'ns presenten els cavalls de manera subtil, dansant, fent giravoltes, encabritant-se tot en el marc d'una coreografia precisa, gairebé perfecta. La dansa, o el sentit de la musicalitat, es pot manifestar de moltes maneres des de l'aire, per exemple, com ho va fer Olha Hapanovych, d'Ucraïna, que penjada d'unes teles vaporoses feia giravoltes gimnàstiques, i semblava gairebé que levitava. I, tot això, enlaire, molt enlaire, com el clàssic trapezi, que no podia faltar, amb la italiana Claudia Rossi. Si en aquestes dues actuacions la potència física quedava amagada per la gràcia dels moviments, l'actuació de Troupe Afrika, una espectacular actuació de volteig acrobàtic, era, aparentment tot força, però a la vegada, càlida i delicada, amb dos joves saltant amb les mans dels seus companys com si es tractés de trapezis humans. Una altre
exemple de tot això va ser l'actuació de la Troupe Shekin, amb les perxes: com es pot tenir sobre el front una gran perxa amb una persona fent-hi cabrioles?! Espectacular, sens dubte.

El circ sempre ha estat, ho havia estat, un món de descobriment, amb espectacles impossibles; si bé és cert que amb el temps moltes sorpreses ho deixen de ser segurament perquè les hem vist molt, però això no treu que altres ens enlluernin, com ho va fer Shakirudeen Bonetics, demostrant fins a quins límits, aparentment impossibles, es pot contorsionar el cos. De fet, un arriba a pensar que era de goma.

Una edició dedicada a la màgia, en què Jidinis Magic, arribat de Las Vegas, o Raúl Alegria, de Cantàbria, ens van portar espectacles d'aparells amb fascinants aparicions i desaparicions, a peu de pista i enlaire, enmig de pirotècnica. Els clàssics malabars van enlluernar des de Mèxic amb Kevin Flores, i des de Rússia i l'Argentina el Duo Kybalion demostrava que eren més ràpids que un parpelleig a l'hora de canviar-se de vestuari, i el senyor Laserman, amb la màgia de la llum, combinava una excel·lent número de màgia amb una espectacular coreografia de llums. I què seria del circ sense els pallassos! Des de Portugal els Nery Brothers ens portaven el millor. No li falta raó, doncs, a Matabosch; no, de fet, gens.