glop poètic
israel Clarà
Olor de llum
Potser escriure sigui omplir la vida d'olor de llum. En la intensitat d'uns versos, breus i concrets, el poeta reflexiona sobre el desig del que existeix, del que viu i perviu en nosaltres. I així ens fa travessar els llindars del somni. La paraula, aleshores, es torna verb creador, principi absolut de sentit i presència. Aquesta és la tasca infinita dels poetes i aquesta, també, hauria de ser la infinita tasca dels lectors, quan ens apropem a una realitat artística que no tan sols depèn del talent, sinó del que som capaços d'extreure de nosaltres mateixos.
Aquesta ha estat, des de sempre, la feina constant i en certa mesura insatisfactòria del creador de versos, que s'exposa a un temps que vol transcendir i per fer-ho només compta amb el que els romàntics anomenaven la paraula escindida, una part del món que no dóna raó de la totalitat a què ens aboca la vivència. Segons la profecia, som intensos més que no pas extensos, el nostre temps no es demora en l'eternitat desitjada i, com l'anell, en el nostre principi hi ha el nostre final. Aquest és l'origen secret de tot impuls creatiu.
Pètals i aigua de fruita
Aspirar a la totalitat, identificar en el que s'escriu el viscut, és l'anhel íntim de tot escriptor. Avui, l'amic poeta ens convida a somiar per convertir-nos en pètals i aigua de fruita. La lectura pausada i amorosa de les seves pàgines fa que els ulls llisquin damunt un crepuscle de foc, que es torna l'arc que aspira a l'eternitat de les flames. Convertir-se de nou, en definitiva, en aquell ésser primigeni, fecund, que acomplia tots els mons en el seu propi i feia veritable el desig. Però la condemna de l'home a la solitud és absoluta perquè no és immortal, i per això escrivim i escriu el poeta, perquè la seva alba retorni cada matí i ens hi reconciliem en una carícia.
Aquesta alba va ser del vespre. Una alba de la mort abans de renéixer en alba de la vida. I és per aquest miracle que, cada nit, tots morim uns instants brevíssims per retrobar-nos, l'endemà, amb aquell acompliment magnífic del que existeix. Gràcies, poeta, per atorgar-nos aquesta bellesa i obrir-nos els amplis horitzons que són els de la teva ment i seran també els del teu cos i la teva ànima. “Vull fugir de ser per ser de nou i ser més, cercar recer a la casa dels somnis.” “I, al final, en l'instant precís de l'últim foc, ser als llavis, al gest, estendre'm com la nit damunt del mar desmentint el temps, besant de nou l'albada.” La teva poesia, Carles Duarte, fa “olor de llum”.
