L'amor com a invent literari

No crec inventar-me que José Luis Guerín ha dit que, essent un adolescent, va començar a manejar una càmera per filmar les noies que li agradaven. I en part dels seus films s'hi pot percebre la fascinació per un rostre femení. Com una inspiració que, com en el cas dels cineastes de la Nouvelle Vague, renova l'antiga relació entre la musa i l'artista en què, per tant, la creació és masculina i té com a objecte la bellesa femenina. Aquest gest en certa manera perdura a La academia de las musas, però sotmès a una reflexió i a una ironia que li dóna una volta estimulant i fins alliberadora.

El punt de partida són les classes a la UB del filòleg Raffaele Pinto, un especialista en Dante que proclama que les dones haurien de voler ser les muses que inspiressin una regeneració poètica de la humanitat. O alguna cosa semblant. Hi ha alumnes, sobretot dones, que li discuteixen, que li plantegen si les muses tenen un paper passiu o actiu i que a vegades, cosa comprensible, li diuen que no l'acaben d'entendre. Això, mentre que a casa del professor, la seva esposa (Rosa Delor, fent una interpretació magnífica) parla de les muses com a pobres noies enganyades i de l'amor com una invenció literària. En tot cas, la literatura inspira tota una sèrie de converses sobre l'amor o la seva invenció, la passió, que es nodreix de la prohibició, i el desig mentre és possible sentir que les persones es converteixen en personatges, que el real (tan incert i, com fa present el cinema de Guerín, susceptible de qüestionar-se) es muda en ficció i que, al capdavall i amb viatges inclosos a Sardenya i Nàpols, es construeix d'una manera singular i fragmentada una narració o una fantasia sobre un seductor que fascina i enganya amb la paraula mentre la seva dona s'entotsola rere una finestra.

Les finestres i els vidres dels cotxes es fan omnipresents a la pel·lícula no només com un recurs estètic. Hi són com una manera pudorosa d'acostar-se a situacions que, suggerides amb una veladura, no acaben de fer-se explícites i conviden a imaginar-les per completar el relat. Potser també per expressar els emmirallaments entre vida i literatura, realitat i ficció. O fins per reflectir la tensió i els doblecs entre el que es diu i es calla o fins s'amaga amb les paraules. Donant tant de joc al poder de la paraula, també és una pel·lícula de silencis. Rodada amb una petita càmera digital, que afavoreix la intimitat i la relació amb uns actors que no són professionals, és una pel·lícula realitzada amb pocs diners, però amb una riquesa d'idees que la fa molt seductora.