Els llibres que ens criden

Qualsevol llibre nou que incorporem a la nostra biblioteca personal té, d'entrada, un destí incert. Potser no el tocarem mai més i tindrà una mort lenta fins que una neteja ens obligui a desprendre-nos-en. Potser el rellegirem en algun moment en el futur, de manera que serà un llibre de relectura potencial. Però hi ha una categoria reduïda de llibres que ens criden des dels prestatges. Aquests són els llibres que necessitem, els llibres que ens acompanyen en el nostre trànsit per la vida.

La crida d'aquests llibres se'ns presenta com un intens sentiment de nostàlgia. Nostàlgia en l'accepció etimològica del terme segons els grecs antics –nostos = retorn a casa i àlgia = enyor– i en l'accepció teòrica de la professora i escriptora Svetlana Boym d'insatisfacció amb l'actualitat i voluntat de matisar-la, enriquir-la i esmenar-la. La nostàlgia és un mecanisme molt mal conegut que sempre es resol a la baixa pensant que és un rebuig del present i una fixació amb el passat.   

En el cas que ens ocupa, la nostàlgia ens puny i ens guia cap als llibres que ens criden. Els llibres que ens criden des de la biblioteca són com una mena de pàtria per nosaltres, on sempre retornem per sentir-nos acollits, segurs i reafirmats. Els llibres que ens criden des de la llibreria de casa ens forneixen d'elements que ens ajuden a contrarestar el present. 

El darrer cop que em va cridar un llibre des de la prestatgeria va ser el darrer poemari d'Antoni Clapés, Pluja, editat per AdiA Edicions, de Mallorca, el nou front de defensa de la poesia que ha obert en Pau Vadell. Vaig rebre el llibre quan va sortir i el vaig llegir de seguida, com sempre faig amb tot allò que escriu Antoni Clapés. Pluja m'evocava Alta Provença (2005), un dels grans llibres de Clapés. La lectura de Pluja va ser llarga i intensa perquè la poesia de Clapés és molt concentrada i només des de ben endins del text es pot desxifrar el discurs tan personal i tan conceptual del nostre poeta.

Després de la lectura durant el setembre, Pluja va anar a les lleixes de poesia catalana actual. I ara, durant les breus vacances, Pluja m'ha cridat poderosament des de la biblioteca. En mirar d'esbrinar quina és la fascinació que exerceix Pluja sobre mi, he arribat a veure que em reconforta i em mostra una manera de viure en més plenitud, eixamplant i alentint el temps, aprofundint en el sentit ocult la realitat més propera... Pluja em crida per conduir-me exactament al centre de mi mateix.