art & co
Pilar Parcerisas
‘Reset' en les arts visuals
EEl Pla Integral d'Arts Visuals és el primer intent institucional després de molts anys d'analitzar la situació de precarietat del sector
Transició i refundació
L'any 2015 haurà de passar a la història de les arts plàstiques d'aquest país com un any frontissa. Com en altres estructures del país sorgides de la primera Transició democràtica, les que vetllaven pel sector de les arts visuals han fet figa. L'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, sorgida dels pactes del Congrés de Cultura Catalana del 1976 i que s'inicià com un sindicat (Federació Sindical d'Artistes Plàstics, es deia en un inici) ha acabat als tribunals. I no és pas que no haguessin fet bona feina. La creació del laboratori de creació i residències artístiques Hangar, la defensa de drets d'autor amb Vegap, informes sobre l'estat de les arts visuals, l'elaboració d'un codi de bones pràctiques i altres iniciatives com la formació contínua havien fet créixer el seu capital moral i sectorial. L'ambició i la pretensió de ser més institució que la institució, de voler incidir gairebé de manera amenaçant i agressiva en les decisions polítiques exercint de contrapoder en tots els àmbits: subvencions, nomenaments de directors de centres i museus, elaboració de decrets, entre altres, feia que perquè hi hagués pau s'hagués de pagar gairebé una quota sindical. Fins que la fallida econòmica va esfondrar el monument que s'havien autoconstruït i avui queda un judici penal pendent a l'anterior secretari de l'AAVC. L'any que hem deixat ha estat el de les Jornades de Debat sobre les Arts Visuals impulsades per Art Barcelona i alhora el Departament de Cultura ha elaborat un Pla Integral de les Arts Visuals. Al seu torn, el sector ha volgut deixar enrere el malson de l' AAVC i ha creat una nova associació, una Plataforma d'Artistes de Catalunya, coneguda com la PAC i que va ser presentada en públic el dia 8 de gener passat.
Crisi i fragilitat
Tot plegat ha coincidit amb la crisi econòmica i la retallada als ajuts en arts visuals més que en altres disciplines. També ha rebut la xarxa de centres d'art en deixar la Generalitat en mans dels municipis el fet de tirar endavant aquests equipaments territorials. La manca d'unes polítiques d'adquisició de l'art contemporani, reserva del patrimoni artístic del futur, és un altre retret que es fa a l'administració. La caiguda del mercat de l'art a Catalunya i a l'Estat espanyol fa feredat i la davallada de les compres institucionals d'obra d'art és d'un 70 % entre el 2008 i el 2013. Cal dir que les arts plàstiques es troben gestionades en un racó de les indústries culturals del Departament de Cultura de la Generalitat. Les arts plàstiques no sobresortiran mai pels seus guanys de taquilla ni per ser indústria de l'entreteniment. L'abandó de la institució de la seva responsabilitat patrimonial pel que fa a l'art contemporani ha fet que el sector demanés unànimement el restabliment del Fons d'Art de la Generalitat, vigent des del 1983 fins al 2005, la partida del qual va desaparèixer quan una nova estructura del Departament de Cultura eliminà la Delegació d'Arts Plàstiques. Orfes de política en arts visuals, el sector ha anat bevent d'un sac de subvencions esquifit i amb la negativa constant del Macba a prendre compromís amb els artistes del país, més enllà d'haver cobert la quota sindical de rigor.
2016, l'esperança
El Pla Integral d'Arts Visuals és el primer intent institucional després de molts anys d'analitzar la situació de precarietat del sector i, al mateix, temps, un reconeixement de mancances i proclamació de voluntats. Mostra la concreció de millores i mesures específiques que afecten el marc jurídic, l'àmbit territorial, el finançament, la patrimonialització, els nous públics, la relació de l'art amb el sistema educatiu, la col·laboració entre el sector públic i el privat i la internacionalització de l'art català. Ara bé, pot ser paper mullat si les propostes constructives no disposen de partides pressupostàries, entre les quals la dotació per a un fons d'art es manifesta com a prioritària per a tots els sectors. La PAC és l'altra esperança. Una plataforma transversal i assembleària, sorgida del debat profund i de l'esforç que la seva presidenta Nora Ancarola juntament amb un equip han fet per arribar a refundar les arts visuals d'aquest país. La PAC és oberta no solament als artistes sinó a qui s'interessi veritablement per l'art contemporani. Preocupació d'unitat territorial, defensa sindical i serveis als artistes, projectes professionals, política i relacions externes, són els continguts de les comissions que l'han de fer rutllar. Sens dubte, lectures obligades per a un pròxim conseller de Cultura de la Generalitat.
