Vida més enllà del ‘glam'

Després de la separació dels Beatles i diluint-se una psicodèlia que mai va arribar a desaparèixer, el món de la música pop necessitava refermar-se. El simfonisme donava al rock ínfules de transcendència, en apropar-se als referents de la clàssica, i el corrent del glam feia de la música pop un art escènic complet per la seva teatralització, la posada en escena dels concerts, la conceptualització dels discs i els delirants vestuaris dels músics.

David Bowie es va donar a conèixer a l'Estat espanyol dins de l'etiqueta del glam, denominació que aquí va derivar cap a gay power, perquè aquest corrent masculinitzava les dones i feminitzava els homes. Un calaix de sastre on la premsa musical del moment encabia David Bowie, Lou Reed, Alice Cooper, Brian Ferry, Marc Bolan i fins i tot el simpàtic mal gust de Slade, Gary Glitter i Sweet.

Recordo el primer article que vaig llegir sobre el tema al Disco Express en què el cronista descrivia el Londres post-beatleià: joves amb els cabells tenyits de llampants colors grocs, taronja o verds i amb una segona revolució que anava més lluny de la de l'estiu de les flors. Llibertat sexual que permetia totes les combinacions possibles. I en aquell mateix article es parlava de com David Bowie i la seva parella Angie –la del tema dels Stones– compartien llit amb altres convidats.

Però més enllà d'aquesta operació de màrqueting, ràpidament es va clarificar el que hi havia d'autèntic en tot allò. Per molts va durar el que dura la purpurina d'una nit de revetlla. Com Gary Glitter, que davant d'una carrera gens reeixida de cantant melòdic es va apuntar al glam i va obtenir un premi, el One Hit Wonder: el tema Rock & Roll (part 1 i 2). Però Bowie va anar més enllà dels lluentons i va construir una trajectòria que es pot considerar de les més brillants del pop. Fins i tot ara, generacions que no van conèixer el seu esclat dels setanta perquè no havien nascut són grans seguidores de la seva obra.

A Catalunya se'l va poder veure en directe en tres gires, dues en dos recintes esportius barcelonins: el Miniestadi (on va celebrar dos concerts consecutius) i l'Estadi Olímpic, i un altre al Doctor Music Festival, a Escalarre, compartint cartell amb altres artistes. Al camp del Barça B va presentar el xou d'una de les seves memorables, però controvertida, gires: Glass Spider Tour, que va ser qüestionada. Bowie va actuar el 7 i el 8 de juliol del 1987, aleshores la seva música havia agafat la seva deriva disco, fet que alguns dels seguidors de la seva època clàssica i molts crítics no havien assimilat, tot i que a ulls d'ara es pot constatar que va compondre alguns dels temes més brillants de les pistes de ball de l'època. Amb Aviador Dro i The Stranglers de teloners, el Duc va fer sonar al Miniestadi temes com ara China Girl, Let's Dance i Blue Jeans.

Els que van enyorar els temes del seu repertori clàssic es van poder refer amb la parada barcelonina de la gira Sound + Vision a l'Estadi Olímpic el 1990. El concert coincidia amb l'edició d'un disc de grans èxits que es presentava amb els temes encadenats. I els assistents, entre els quals jo em trobava, vam gaudir de temes del cànon més estricte de Bowie com ara Space Oddity, The Jean Genie, Life on Mars?, Changes i Ashes to ashes. Però el concert, que no va omplir ni de bon tros l'estadi, va tenir un regust agredolç. La gira s'havia anunciat com un gran desplegament de llum i so, però una gran part de la parafernàlia tecnològica no es va poder disfrutar a Barcelona, fet que va provocar la sensació d'espectacle mutilat.

Bowie tornaria un cop més, aquest cop respirant aire pur de la muntanya en el marc del Doctor Music Festival, el de la vaca, que es va celebrar a Escalarre del 12 al 14 de juliol del 1996. Va compartir cartell amb la seva rèplica americana i fosca Lou Reed, un grup dels noranta que va seguir la seva estela: Suede, i un mite coetani seu: Patti Smith.