Del Major Tom a la ‘blackstar'
La discografia de Bowie, amb almenys una dotzena d'obres icòniques, aguanta com ben poques el pas del temps
Contribuïdor de pes en la cultura del rock album, David Bowie ha fet en quasi 50 anys un total de 25 discos d'estudi, molts dels quals amb contingut i portades per a la història i, la majoria, amb una capacitat inigualable per resistir el pas del temps. A continuació, una tria de deu discos que no haurien de faltar en les prestatgeries de tot bon seguidor del Thin White Duke.
‘Space Oddity' (1969)
Influït per l'odissea espacial cinematogràfica de Kubrick, el primer disc important de Bowie inclou una de les seves millors cançons: Space Oddity, una genial al·legoria de l'evasió amb un astronauta de llegenda: el Major Tom. La resta: folk barroc i progressiu força prescindible.
‘Hunky Dory' (1972)
L'àlbum que el va convertir en estrella i, sens dubte, un dels seus millors treballs, amb Dylan i Warhol entre els títols de les cançons i un pop fràgil i androgin que, als anys noranta, influiria de ple en grups com ara Suede.
‘The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars' (1972)
L'obra insígnia no únicament de Bowie sinó de tot el moviment glam. Al voltant, tot plegat, d'un extraterrestre sexualment ambigu amb anhels d'estrella del rock.
‘Aladdin Sane' (1973)
Il·lustrat amb una de les fotografies més representatives del Bowie glam, el disc de Cracked Actor i The Prettiest Star, ple de riffs de guitarra propis dels Stones, explora conceptes com la teatralitat i la sexualitat. Com Ziggy, un disc per a tota una era.
‘Young Americans' (1975)
Publicat mesos després del també significatiu Diamond Dogs, el disc de Fame (el seu primer número 1 als EUA) representa un període en el qual Bowie, impecablement vestit i amb la complicitat de Carlos Alomar, abraça el funk i el soul. Reinvenció total.
‘«Heroes»' (1977)
Segon disc –després de l'igualment imprescindible Low– de l'anomenada etapa berlinesa, amb Brian Eno (sintetitzadors) i Robert Fripp (guitarra) ben a prop i la influència de bandes germàniques com Kraftwerk. Un disc genial però menys assequible del que pot dur a imaginar la famosa cançó que li dóna nom.
‘Scary Monsters' (1980)
Èxit de vendes després del fracàs (comercial) dels seus discos a Berlín, Scary Monsters recupera Major Tom en la melancòlica Ashes to Ashes i compta amb la participació de Pete Townshend de The Who i la singular cantant japonesa Michi Hirota. Un disc arty purament Bowie que manté tota la frescor.
‘Let's Dance' (1983)
Un dels cops d'efecte més rotunds de la seva carrera, amb enganxifosos ritmes discofunk per cortesia de Nile Rodgers (Chic) i cançons que mai deixaran de sonar per la ràdio com Let's Dance i China Girl (escrita, inicialment, per a Iggy Pop). Disc de capçalera per a tota una generació.
‘Heathen' (2002)
El millor disc de la seva prolífica producció de finals dels noranta i principis de segle XXI, amb Tony Visconti a la producció després d'una pila d'anys i molt particulars versions de Pixies (Cactus) i Neil Young (I've been waiting for you). El seu moviment més intel·ligent per encaixar en el pop del segle XXI.
‘Blackstar' (2016)
Fet de nou amb Visconti i, aquesta vegada, amb la col·laboració de músics de jazz com Donny McCaslin i Ben Monder, vinculats a l'orquestra de Maria Schneider. Un disc misteriós i poètic ple de referències a la mort, que Bowie veia cada cop més imminent mentre el gravava. Clàssic instantani.
