“Hem mantingut els grans artistes en cloroform”

Sempre en té. La crítica ens permet un tipus d'aproximació complexa, densa, política i social, ens facilita les eines per portar l'art al camp de les idees i la discussió. Així que en un moment com l'actual, en què el sistema busca al màxim la simplificació per facilitar el consum, la crítica és un d'aquells espais que encara ens permeten pensar.

L'art contemporani sempre ha tingut una càrrega de criticalitat, així que d'alguna manera els artistes sempre han pogut desenvolupar una tasca crítica. Des de la crítica també s'experimenta i es busquen maneres de fer fora de la norma i, per tant, és un camp amb una càrrega de creativitat. Ara, no crec que des de la crítica es faci art. Hi ha autoria, però no necessàriament artística.

El meu favorit és el Biologiska Museet, a Estocolm. Un petit museu sobre la idea de museu, un diorama del segle XIX, que es manté intacte, fet per mostrar tota la fauna dels països nòrdics. Evidentment, és una gran ficció i la densitat narrativa és molt alta. No torno als museus que veus que s'han convertit simplement en una botiga.

I Joan Brossa? I Fina Miralles? I Àngels Ribé? I Eulàlia Valldosera? I Carlos Pazos? I l'Espaliú que passa per Barcelona? I Muntadas? I Carles Hac Mor? Més que en successors hauríem de pensar en genealogies més àmplies. Molts noms tendim a oblidar-los quan segurament són clau.

Més que viure dels grans noms, ha tendit a momificar-los. M'agradaria insistir en el tema Dalí [l'artista sobre el qual ha pivotat el seu projecte de pavelló a Venècia]: podríem teixir també una genealogia d'alt nivell a partir de mirades a la seva gramàtica i performativitat, però no ho fem, ens fa com una vergonya estranya i preferim passar pàgina i deixar-lo com un fet aïllat. Els grans noms els hem mantingut en cloroform per evitar que entressin en contacte amb la nostra realitat, així tampoc no els posem en dubte.

Pels que suposen un replantejament, pels que se la juguen i arrisquen, per aquells que combinen intuïció, desig i coneixement.

No puc dubtar-ho, l'art és dels pocs contextos que ens queden on hi ha espais de negociació diferents. Potser no és fàcil, i tampoc no ho hem de posar fàcil, però a tots ens ha d'interessar poder replantejar el sistema. L'art i els espais de l'art encara ho permeten.

Som un poble carregat de traumes i pors, amb una dictadura que va desmuntar un possible recorregut i, després, quaranta anys d'indefinició constant. Actuem com si no hi hagués passat recent i vivim en un present que no té demà, així que el comportament és bàsicament d'adolescent. Des de l'art, tampoc no hem valorat com caldria el pes de la poesia: J.V. Foix, Salvat-Papasseit i molts d'altres ens servirien com a base conceptual històrica, però no s'ha cregut prou en els creuaments entre contextos culturals.

No ho sé, però tampoc crec que sigui important. La política de baix nivell busca potenciar l'art decoratiu, espectacular i innocu. La política d'alt nivell s'aproxima a la llibertat sense por ni necessitat de demostrar poder. No sabria dir si hi ha gaire política d'alt nivell.