cultura

71 nens que fugien dels nazis van ser internats a l'hospici

L'historiador Josep Calvet ha localitzat 25 supervivents d'un episodi encara molt poc conegut del drama dels evadits europeus

Les criatures, la majoria jueves, van ser separades de les famílies

Durant la Segona Guerra Mundial es calcula que unes 80.000 persones van fugir de la persecució nazi a través de la Península Ibèrica. En molts casos, es tractava de famílies senceres, la immensa majoria d'origen jueu, procedents dels països que anava ocupant l'exèrcit de Hitler. L'historiador Josep Calvet (La Pobla de Segur, 1965) fa més d'una dècada que investiga el drama dels evadits a través dels Pirineus, i molt aviat va cridar-li l'atenció el cas de Girona, “únic a l'Estat espanyol” pel fet que les famílies jueves, un cop interceptades per la Guàrdia Civil a Espolla, Maçanet de Cabrenys, Cantallops o Agullana, els municipis on es van registrar més detencions, eren separades: el pare era enviat a la presó de Figueres o al camp de concentració de Miranda de Ebro, i la mare, sovint amb els fills, era retinguda a la presó de dones, al convent de les Adoratrius. En nombroses ocasions, però, els infants, en un acte afegit de crueltat, van ser apartats de les mares i internats a l'hospici, l'actual Casa de Cultura.

Aquest episodi, “molt poc conegut i estudiat”, ha inquietat Calvet durant anys, fins que l'ha pogut documentar gràcies a la consulta dels expedients de frontera de l'antic Govern Civil, “un fons excepcional que no té equivalent a cap altre arxiu ni català ni espanyol”, amb milers de fitxes nominatives dels estrangers capturats, i de la documentació del mateix hospici. D'aquesta manera ha pogut determinar que un total de 71 infants que havien travessat clandestinament la frontera, en concret 32 nenes i 39 nens, van passar a disposició de la Junta de Protecció de Menors i van entrar a la Casa de Misericòrdia aquells anys.

Calvet, autor dels llibres Les muntanyes de la llibertat (2008), La batalla del Pirineu (2011) i Huyendo del holocausto (2015), no pot explicar-se per què alguns nens eren internats a l'hospici i d'altres no. “Estic sense resposta, però el criteri era tan arbitrari que dos germans també podien ser separats: un continuava amb la mare i l'altre era traslladat a l'hospici”, va comentar impotent l'historiador, que dijous va inaugurar al Museu dels Jueus el cicle de conferències Pirineus, frontera i refugi, en el marc de l'exposició Fugint de l'Holocaust, que ell mateix ha comissariat. Les estades a l'hospici, però, van ser breus, entre dos dies i un mes, el temps que normalment tardava a ser excarcerada la mare. Aquest procediment es va poder agilitar gràcies a la intervenció, sobretot a partir de mitjan 1942, de l'American Joint Distribution Comittee (JDC) dels germans Samuel i Joel Sequerra, una organització d'ajuda als refugiats jueus que va aconseguir reallotjar aquestes famílies als balnearis de Caldes de Malavella mentre gestionava la seva sortida del país. En aquests mateixos balnearis, a partir de 1946, el govern de Franco allotjaria i protegiria un bon nombre d'espies i jerarques nazis abans de transferir-los a l'Argentina, de la mateixa manera que a Girona, com va recordar el pedagog Salomó Marquès des del públic, “està demostrat que molts ciutadans anaven a portar menjar a uns misteriosos alemanys ferits que hi havia a l'hospital provincial”. No hi ha indicis, en canvi, que cap dels infants estrangers de l'hospici fos “donat en adopció de manera fraudulenta”, com va interessar-se el filòsof Josep M. Terricabras, ni tan sols dels dos únics nens que consta que ja van ingressar-hi orfes. En qualsevol cas, el gener de 1943 ja no en quedava cap a la institució benèfica.

Tot i la brevetat de la seva estada a Girona, molts d'aquests nens, ara ancians, en conserven un record precís. Calvet, que assegura que va convertir en una “autèntica obsessió” localitzar els supervivents, ha pogut contactar amb 25 d'ells, com ara Shaya Gertner, els germans Joan i Tomasz Borowik, Armand Cymbalista o Michel Margossis, alguns dels quals han retornat a Girona per reconstruir les llacunes de la memòria arran de la investigació de Calvet. Tots recordaven els corredors llarguíssims, els sostres alts, les finestres amples, el pati, les dues fileres de llits de ferro dels dormitoris, els polls i la tinya, però sobretot un tal “mossèn Fernando”, amb ulleres i cabells grisos, “amable i tolerant” i que, a més, sabia francès. “Cap d'ells ha oblidat l'ajuda que els va dispensar” mossèn Fernando Forns Navarro (Girona, 1897-1970), un capellà exiliat durant la guerra que, retornat a Girona el 1940, va dirigir l'escolania del Mercadal, va formar part del Frente de Juventudes i, l'abril de 1942, va ser assignat a l'hospici per cobrir una baixa. Per a aquells nens desemparats va ser com “un àngel de la guarda”: parlava una llengua que entenien, els informava del parador dels seus pares i a alguns els va agafar com a escolans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.