A mig fer

Pepa Plana porta sempre un nas de pallassa a la bossa de mà. Per si fa falta. L'esperit d'aquests artistes ultrapassa, de molt, els focus i les seves rutines. Són fràgils tot i la seva evident gosadia d'enfrontar-se a l'espectador sabent que se'ls pot dominar més fàcilment que a un elefant domesticat. El text de José Ramón Fernández està escrit en aquestes coordenades però, sorprenentment (si més no el dia de l'estrena a Gràcia), l'actor es va refugiar massa en els tòpics còmics i escatològics per buscar una connexió que ja hi és de manera natural. Per això, el seu personatge arriba desenfocat als espectadors, un punt incomprensible sense saber si és un milhomes,
un romàntic o un desgraciat fill de pallasso de
cinquena generació.

L'exposició que desplega en la seva explicació (mentre espera el seu minut de glòria, el temps imprescindible perquè un pallasso modifiqui la vida dels que el miren) és prou pedagògica: respon a les nocions bàsiques del circ, i concretament del pallasso. S'atreveix a citar històries dels Raluy (i l'home bala) i d'homenatjar Charlie Rivel, o Tortell Poltrona. Aquest personatge, que espera (i desespera), fa evident la necessitat del pallasso, que, a més de fer riure (i fer més amable la vida), també fa pensar (i fer-la més consistent). No gasta pintura blanca a la cara: tira com l'August dels mil cops però li falta ensenyar una ànima (si més no el dia de l'estrena, repetim) com les juganeres de Jango Edwards, Blai Mateu o Guillem Albà... Voler teatralitzar el món del circ és complicat, perquè cal defensar les rutines des d'un punt molt endins si no es vol quedar com el retrat esquemàtic, del que s'ha volgut fugir. Potser per això, la funció de dimarts quedava desenfocada.