Turistes medievals

El turisme de masses és un fenomen molt recent. Però, tampoc no ens enganyem, de ganes de voltar pel món l'home n'ha tingut sempre, encuriosit per conèixer què hi ha més enllà del seu entorn quotidià. A l'edat mitjana, període de la història que acostumem a enfosquir més del compte, també era així. I si bé és evident que no tothom podia viatjar, perquè ni tan sols estava a l'abast de qualsevol disposar d'un bon calçat, i que no existien els conceptes d'oci i de vacances, hi havia molta més mobilitat del que ens imaginem.

Qui, com i per què es viatjava a l'època medieval són els enigmes que resol una exposició del Museu Episcopal de Vic (MEV), integrada per un centenar de peces de diverses col·leccions catalanes i de tres museus europeus que han participat en aquesta producció. Són els museus Cluny de París, el Bargello de Florència i l'Schnütgen de Colònia, amb els quals el MEV configura la Xarxa de Museus d'Art Medieval d'Europa. El repte és apassionant: difondre al gran públic la cultura medieval a través de projectes estimulants, resultat d'investigacions pròpies i molt serioses. L'exposició Viatjar a l'edat mitjana (fins al 14 de febrer) és el primer que estrenen, i molt ambiciós, tant per la tesi que defensa com pel nivell de peces seleccionades, per la seva espectacularitat o raresa.

Probablement la figura que tenim més interioritzada en el nostre imaginari és la del pelegrí. Bernard von Breydenbach, originari d'Estrasburg i canonge de la catedral de Magúncia, en va ser un, i de cèlebre. Corcat de remordiments, va decidir purgar els seus pecats de joventut anant a una de les meques del pelegrinatge: Terra Santa (les altres dues eren Roma i Santiago de Compostel·la). D'aquella aventura en va gestar a la tornada una guia que podria molt ben passar per una Loney Planet avant-la-lettre. El llibre es va publicar el 1486 i incloïa, a més de les descripcions i informacions pràctiques habituals que amenitzen el relat del viatge, una sèrie d'il·lustracions. La literatura de viatges ja existia des del segle IV, però mai abans s'havia publicat una obra tan innovadora. Fins i tot hi va incloure pàgines desplegables, “sembla gairebé un pop ap”, exclama Marc Sureda, conservador del MEV i comissari de l'exposició. Va ser un èxit espaterrant del qual se'n van fer edicions fins ben bé al segle XVI.

Cavallers, comerciants, artistes... La mostra escodrinya els interessos que tenia cada un dels arquetips de viatgers de l'edat medieval amb objectes i obres d'art que sorprenen pel grau de sofisticació que podia arribar a tenir l'equipatge –altars portàtils, retaules en miniatura, tauletes desmuntables, canelobres plegables, estoigs pels estris de neteja personal, inclús caixetes de jocs per passar les estones lliures–, dissenys pensats per evitar els perills –carteres a prova de robatoris; no cal dir que, a més, anaven ben guarnits d'amulets i talismans– i el gust refinat que els nobles tenien per presumir d'estatus quan es passejaven en terres desconegudes. “Qui no tenia res viatjava amb les mans a la butxaca, i qui tenia, lluïa. Els pobres anaven a peu, els rics, a cavall”, explica Sureda. No hi havia bosses de mà Louis Vuitton, però sí objectes tan exclusius com la sella de muntar que s'exposa a Vic, de làmines d'os i de banya tallades en baix relleu. Una preciositat. Viatjar no era un fenomen tan democràtic com ho és avui, però permetia algunes escletxes de llibertat insòlites en altres àmbits. “Les dones rarament viatjaven, però en el context del pelegrinatge, sí que ho podien fer”, sentencia Sureda.