Després de la gresca

Onze anys després de la dissolució de Dusminguet, grup clau de la revolució mestissa i de la música encomanadissa a Catalunya, el seu bateria Martí Vilardebò agafa el micròfon, es penja una guitarra i presenta el seu primer disc al capdavant de Showarma i els Falafels, un projecte nascut fa set anys però que no veu fins ara publicat, Elements (Kasba). “El pas de bateria a cantant requeria temps i repòs”, diu Vilardebò, que després de la seva aventura amb Dusminguet va posar en marxa els efímers Martingala i va exercir de bateria de Peret, Carles Belda i Oriol Tramvia. “Ens calia adquirir un discurs i volíem ser honestos a l'hora de distingir entre què ens agrada fer i què podem fer bé. No podem, ni volem, fer allò que fèiem fa vint anys. Als concerts ja no hi anem a botar, el nostre ritme vital és diferent”, hi afegeix, mentre consola la seva filla de pocs mesos, que té als braços. “Hem passat, en aquests set anys, per tot un procés d'aprenentatge”, hi afegeix el baixista Jacob Serradesanferm. “Les cançons, per arribar a ser com són ara, han donat un munt de voltes...”.

Tot i que molts dels temes d'Elements, infectats de ritmes caribenys, no conviden precisament a estar-se quiet, el disc traspua uns aires de cançó mestissa d'autor amb instants extraordinaris (Diuen i viuen, sobretot, el dotzè i últim tall de l'àlbum) i certes connexions, per exemple, amb els discos de Joan Boada, Carlitos Miñarro i Iagolaiaga, membres de grups de fusió com La Carrau, Naraina i Cheb Balowski. “Parlem d'experiències viscudes, que transmetem en forma de crítica social o històries d'amor i desamor”, capaç de fer amb El poble un retrat ben fi, segons canta, “d'un llogaret prop de la capital, on certs llinatges han anat arrelant i encara avui fan mal, tant els lliberals com el carlistes”. “No cal que sigui la Garriga, entre altres coses perquè en Jacob és de Moià!”, deixa ben clar Vilardebò.

Sí, però, que la Garriga és la base d'operacions de Showarma i els Falafels com ho va ser, entre els anys 1994 i 2004, de Dusminguet. “La Garriga mai va ser allò que es deia que era”, relativitza, però, quan se li pregunta què tenia aquest municipi del Vallès per veure-hi néixer grups com Gertrudis, a més de Dusminguet. “Ja llavors deia que no hi passava res, i que simplement hi arribaven músiques d'arreu com a qualsevol altre indret.”