Víctor Català reneix
Avui fa cinquanta anys de la desaparició de la narradora empordanesa Caterina Albert, autora, entre d'altres, de ‘Solitud' i ‘Un film (3000 metres)'
Fa exactament cinquanta anys moria Caterina Albert i Paradís a l'Escala, la mateixa localitat que l'havia vist néixer gairebé un segle abans, el 1869. Convertida en un mite per les grans figures de la literatura vuitcentista, catalana i espanyola amb unanimitat, va patir la crítica despietada de la generació noucentista i la seva miopia ideològica i estètica. No obstant això, l'escriptora seria recuperada per la majoria de les grans figures de la postguerra, que la van visitar, homenatjar i reivindicar.
La situació, no obstant, mostra paradoxes. D'una banda, la seva novel·la Solitud, que havia aconseguit el premi Fastenrath del 1909, ha esdevingut lectura obligatòria durant els anys de la normalització, però la resta de la seva obra va patir la maledicció noucentista fins a l'ostracisme. Fa uns mesos, la renascuda Club Editor, de la mà de la dinàmica i entusiasta Maria Bohigas, reeditava Un film (3000 metres). La primera edició es va exhaurir en pocs dies i la recepció per part de públic i crítica ha estat moderadament optimista, tot i les crisis que pateix el sector de la lectura. En qualsevol cas, Un film (3000 metres) ha estat el redescobriment d'una autora que es va moure en gèneres i registres diferents, amb tres etapes clares, segons els especialistes. Si les connexions amb el seu long seller Solitud són gairebé circumstancials, la novel·la ha quallat en l'imaginari de la nova generació, la dels Josep Pedrals, Núria Martínez, Blanca Llum Vidal, Martí Sales i companyia. També entre els lectors militants de la nostra literatura.
Per commemorar aquesta data s'han fet nombrosos actes, però mai se'n farà prou per tornar a col·locar la brillant i heterodoxa poeta i novel·lista al mapa de la contemporaneïtat. Nascuda en el si d'una família republicana, només va anar a l'escola primària. Educada a casa, va heretar el catalanisme, el català com a llengua literària i les afinitats amb Prat de la Riba. El premi dels Jocs Florals del 1898 l'havia situat en primera línia després de començar a col·laborar des de ben jove en publicacions com ara l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa, sobretot amb poemes amorosos i lírics sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal.
Víctor Català
El nou pseudònim Víctor Català el va extreure del llibre que estava escrivint a finals del segle XIX, Càlzer d'amargor. L'èxit i les amistats amb els més grans no van trigar a consolidar-se després de la publicació del primer poemari l'any 1901. La col·laboració amb les revistes va ser una constant, com ara a L'Avenç, Ilustració Catalana, Catalana i Joventut, on publica poemes, drames i textos dels gèneres periodístics. En la seva correspondència podem trobar nombroses cartes de Joan Maragall, Narcís Oller, Carles Rahola, Joaquim Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, i Àngel Guimerà, entre molts altres.
Els anatemes dels noucentistes coincidiran amb els primers períodes d'eclipsi en la seva obra, que també va patir les vicissituds històriques, les diferents dictadures i les crisis personals. Al costat dels seus llibres més reconeguts, Solitud, Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius i Mosaic, una delícia que subtitula Impressions literàries sobre temes domèstics, podem trobar poemaris monòlegs i reculls de proses. Tot i ser acusada per la crítica militant noucentista per haver utilitzat “camins errats i arbitraris”, les simpaties i afinitats de grans escriptors com Mercè Rodoreda i Aurora Bertrana són constants. Després d'un homenatge el 1959, el 1962 vint-i-un contistes, representats de totes les tendències, publiquen Els set pecats capitals vistos per 21 contistes. Hi eren Pedrolo, Espinàs, Espriu, Sarsanedas, Serrahima, Soldevila, Capmany, Leveroni, Llor, Folch i Camarasa, Perucho, Torres, Calders, Janer... Entre ells, un jove Joaquim Carbó, amb qui parlem.
Visita i homenatge
El truquem per recordar aquell començament dels anys 60 i d'on va provenir la iniciativa: “El vam organitzar amb Sebastià Estradé. Fèiem unes classes de literatura a casa de Joan Triadú, que va ser el prologuista del llibre.” Carbó ens explica que era al llit, feia anys que es passava el dia a l'habitació: “Vam arribar en un autocar, li vam oferir el llibre, va estar molt contenta i va repetir que era molt trist morir sense hereus, però veia que n'hi havia... Vam tenir una conversa molt cordial perquè tenia el cap molt clar i ens va tractar com si fos una besàvia. Parlava amb fermesa per demostrar –suposo-- que era una dona de caràcter. Escrivia amb una rotunditat, amb violència sense fer escarafalls. No era mel·líflua”. Esperem que l'obra de Víctor Català continuï generant àvids lectors.
