Cultura com a indústria?

El nou govern, segons s'ha informat a la ciutadania, té dues agendes –o dos fulls de ruta, o com amb més o menys propietat se'n vulgui dir–: una, dedicada al procés independentista, i l'altra, a les feines específiques d'un govern com a administració i gestió pública pròpiament dit. A les planes d'opinió d'aquest diari ja vaig expressar en el seu moment el vot de confiança cap al nou president de la Generalitat, basat en el breu i excel·lent tracte personal fins al moment, i també, hi afegeixo per si cal, amb les reserves del cas, perquè en política no tot és allò que un és capaç de fer, sinó allò que pot fer i que li permeten.

El nou conseller de Cultura, senyor Vila, mostra un discurs que no és nou ni de bon tros, però que potser mai havia estat tan clar entre els catalans a càrrec d'un servidor de l'Estat: la cultura és un producte regit en termes empresarials: presència en el mercat, prestigi, competitivitat, resultats, etcètera. La supeditació de la cultura a les lleis del mercat és una vella xacra amb conseqüències arrasadores; de tot plegat, n'hem parlat i ho hem debatut àmpliament –però potser no prou perquè en siguin conscients els qui més hi tenen a fer– a propòsit de la investigació, de l'ensenyament fins i tot, però sobretot allà on els efectes són més immediats i palpables: l'art en totes les seves manifestacions, especialment en aquelles en què la desprotecció fa més dèbils el artistes.

Dit més clar: el sentit d'una conselleria de Cultura no implica fomentar la producció, que per això ja hi ha les empreses pertinents, sinó pal·liar els efectes del mercat sobre els objectes artístics; per concretar-ho i centrar-me en el gremi que menys desconec, i al marge de l'actuació en d'altres àmbits –museus, biblioteques, exposicions, espectacles–, si en el món de les lletres s'abandona el criteri als resultats comercials, d'aquí a dos dies serem on ja s'apunta: tot s'ho hauran menjat els acudits d'en Buenafuente i la cuina de l'àvia Remei, productes contra el quals no tinc res, en principi, però sí que portin l'estàndard exclusiu de les lletres catalanes.

Desconec en profunditat els efectes d'una política resultadista en el gremi dels músics, o del cine; crec que en una mesura o altra, l'exemple val per tots. Cal que la conselleria revisi el seu ordre de prioritats, començant per l'error de confondre cultura amb entreteniment. Senyor Vila, la Cultura és la medul·la d'una societat, és allò que l'articula, la identifica i li dóna el caràcter. Per això cal posar-hi al davant els millors, que no sempre ni necessàriament són els qui atrauen més gent.