Un drama fascinant

L'excepcionalitat, l'excel·lència, ens atorga la gràcia, de tant en tant, molt de tant en tant, de fer acte de presència en el món del teatre. Quan això passa, l'experiència resulta absolutament inoblidable. Woyzeck on the Highveld, fruit de la unió del talent i la visió artística dels responsables de la Handspring Puppet Company i de l'artista plàstic i director William Kentridge, és una d'aquestes meravelles que servarem en el record. La segona en dos anys, perquè tenim molt present encara una altra de les joies que ens ha brindat Temporada Alta, en l'edició de l'any passat, de la mà de la Handspring, de Kentridge i de la Ricercar Consort: Il ritorno d'Ulisse. Les comparacions, inútils, estan totalment fora de lloc.

Tornant a Woyzeck, Georg Büchner va dibuixar amb mà de mestre un drama inacabat d'angoixa i desesperació, en què un home, un soldat alemany, és fagocitat per la lògica destructiva del sistema, objecte d'assajos mèdics i víctima de la gelosia i els brots d'esquizofrènia que l'empenyen a assassinar la seva dona, que l'enganya. Kentridge va covar, durant anys, la idea de fer una adaptació de l'obra, i va trobar l'oportunitat el 1992, en la primera col·laboració amb la Handspring, amb una fórmula estètica que potencia l'angoixa i la tristor de la peça, però que li dóna una bellesa poètica singular.

Situada l'acció a la regió de Johannesburg als anys 50, Kentridge mostra, a través dels seus dibuixos projectats en una pantalla encastada a la magnífica escenografia –a vegades decorat, a vegades expressió interior dels personatges (sí, personatges, no titelles), a vegades reforç dramàtic de l'acció–, la deshumanització d'un paisatge erm i devastat, industrialitzat, en constant transformació, que sorgeix del carbonet de l'artista sud-africà, i que és d'una bellesa impactant, pètria, amb una pàtina de grisor. La construcció dels titelles amb fusta, autèntiques obres d'art, remarca les característiques dels personatges i, gràcies a l'exquisida tècnica en la manipulació i la interpretació dels titellaires, arriba un punt que es fa difícil destriar el titella de qui el mena, tan gran és la simbiosi. En aquesta peça, Woyzeck no és un soldat, és un miner; el seu capità, l'amo de la mina, i el tambor major és també un miner, igual de fatxenda que el militar original.

Un mestre de cerimònies, l'únic personatge de carn i ossos de tota la funció –que posteriorment farà de firaire en una de les millors escenes del muntatge, en què presentarà un rinoceront ensinistrat, titella de bellíssima factura–, anuncia a l'inici, no sense ironia, els inquietants successos que seguiran, després de la seva intervenció, que inclouen «un meravellós assassinat, una història que servim amb cadàvers frescos cada nit.» Posseeix aquest actor, com la resta del repartiment, el do natural dels actors africans per explicar històries, i per fer-les fascinants, tal com ho és, sens dubte, aquest Woyzeck.

Contràriament al que és habitual, malgrat el pas dels anys, el text de Büchner –aquí adaptat amb senzillesa i efectivitat– és d'una dramàtica actualitat, característica que la realitat s'ha entossudit a palesar. No cal anar gaire lluny per trobar personatges que es poden veure emmirallats en el protagonista d'aquesta història, atrapats en una dinàmica destructiva, marginats als quals les classes dominants exigeixen virtut, mentre ells mateixos roben a mans plenes, exploten sense escrúpols i perverteixen i corrompen el llenguatge i els sistemes polítics per fer-s'ho venir bé. Les ciutats d'ara en van plenes, el món en va ple, de woyzecks.