La revolució silenciosa de Maillol
Reivindiquen a la Pedrera la modernitat de l'escultor nord-català en una exposició d'un centenar d'obres
S'han arribat a dir moltes estupideses de l'obra de Maillol –complexa com la seva boscosa barba–, però grans personalitats de l'art no dubten a considerar-lo un geni de l'art més avançat al seu temps. «En realitat, només creia en la bellesa, o bé en l'harmonia, perquè sabia el preu que s'ha de pagar per preservar-la», escriu el crític i historiador de l'art Jean Clair en el catàleg de l'exposició Maillol, que es podrà veure a La Pedrera fins al 31 de gener. Dins i fora de la Pedrera –en ple passeig de Gràcia s'ha instal·lat El riu, una de les obres més icòniques de l'art modern–, el visitant descobrirà les seves obres més famoses, com les monumentals La muntanya o Mediterrània, i també pintures, dibuixos, tapissos, ceràmiques i il·lustracions.
Més que ser complexa, la seva obra està embolcallada de grans paradoxes, segons remarca Bertrand Lorquin, comissari, junt amb Michael Peppiatt, de l'exposició. La primera és que Maillol no volia ser escultor. O sí, però no ho va saber fins que va complir 40 anys. Primer de tot, Maillol va voler ser pintor, però no se'n va sentir mai satisfet. A través de Gauguin va descobrir les possibilitats del tapís i de la ceràmica, però una infecció ocular el va obligar a deixar aquestes arts i, de retruc, a capbussar-se en l'escultura, «el seu veritable talent», proclama Michael Pepiatt. Llavors sí, Maillol es va adonar que les seves mans responien al que ell volia.
Els darrers 35 anys de la seva vida, Maillol va viure entregat a l'escultura, i de la seva obstinació per ser innovador –«vull ser un començament, no pas un final»– en va néixer la seva via de fractura entre l'escultura narrativa del segle XIX i l'abstracció de les avantguardes. Amb les seves formes pures, «va preparar el terreny a Henry Moore i a Arp», emfasitza Michael Peppiatt. «La seva concepció de la forma llisa i plena enllaça amb la simplificació de la línia portada a terme per Matisse», sentencia Lorquin.
Rústic, intuïtiu, primari –«i llestíssim!», exclama el director de cultura de l'Obra Social de Caixa Catalunya, Àlex Susanna–, en la biografia de Maillol hi ha algunes de les claus per entendre la seva obra. Escultor d'un sol tema, el cos de la dona, Maillol es va obsessionar amb el món femení. Segons el president del Museu Maillol de París, Olivier Lorquin, fill de Dina Vierny, la musa de 15 anys que va fer embogir un Maillol quasi octogenari, l'escultor rossellonès no va fer l'amor amb cap dona fins que va complir els 30 anys. «A París va viure una vida molt miserable, i no s'ho podia permetre...». Durant tota la seva vida, creu Lorquin, Maillol va buscar en l'escultura una sortida per desfogar les fantasies, il·lusions i desitjos que no va complir en els seus temps de penúries.
«Ets tan lleig com un Maillol»
m.pMichael Peppiatt no es cansa de repetir, per demostrar l'esperit modern i avançat de l'escultor nord-català, que Maillol va ser molt controvertit a la seva època. «Tan serè i clàssic que ens sembla i el cert és que la frase ‘ets tan lleig com un Maillol' es va fer famosa.» I és que les dones que esculpia eren grosses i massisses, dones de formes plenes, rotundes i llises. «S'inspirava en la dona catalana del Rosselló», apunta Àlex Susanna. «La seva obra era xocant, es despreocupava de l'estètica», conclou Peppiatt.
Profundament català
Maillol se sentia profundament català: ni català del nord, ni català francès... català i punt. El Rosselló era el seu «espai vital de creació», com certifica l'historiador de l'art Rossend Casanova al catàleg de l'exposició. Però Maillol també necessitava visitar Barcelona, Figueres, Empúries i Girona, una ciutat que «admirava, sobretot el barri vell, que li agradava recórrer en solitari», explica Casanova. Maillol va establir amistat amb molts artistes del Sud, pintors com Josep de Togores i Joaquim Sunyer, escriptors com Josep Pla i Prudenci Bertrana, i músics com Pau Casals. Sense oblidar, per suposat, els seus grans amics escultors: Manolo Hugué, Josep Clarà i Enric Casanovas.
Durant la Guerra Civil, Maillol es va preocupar de l'infortuni dels seus amics catalans. Per exemple, va enviar diners a Togores perquè pogués continuar treballant. I acabada la guerra, va fer les gestions necessàries per permetre el trasllat a Banyuls de Sunyer, que es trobava retingut a L'Isle-Adam com a conseqüència de l'ocupació nazi.