truquen!
arnau puig
Absolutisme i democràcia
Presència, (El Punt Avui, diumenge 7 febrer) il·lustrava amb unes quantes frases un dels dos conceptes radicalment diferenciats d'ordenament de la cosa pública: l'absolutisme. Referit, és obvi, a l'11 de setembre del 1714 i a les conseqüències polítiques del Decreto de Nueva Planta del 16 de gener del 1716.
Transcric els entrefilets: Que se pase a cuchillo (y) se hagan ahorcar a todos los que se defendieren. [...] Se procure tozudamente introducir la lengua castellana a los pueblos (Felip V); De Rey a vasallo no hay capitulación, por lo tanto debe someterse sin dilación alguna. [...] Debe considerarse el Principado como si no tuviera gobierno alguno (Duc de Berwick); El Rey es dueño de todas las haziendas del Principado, quedando libre para quemarlas, ararlas o sembrarlas de sal (Gaspar de Molina y Oviedo, president del Consell de Castella); todos los fueros y privilegios quedan derogados, y no hay más ley, fuero ni privilegio que la voluntad del Rey (Melchor de Macanaz, fiscal del Consejo de Castilla); i un reguitzell de mots, sentències i dictats imposats por temor de la fuerza superior de las tropas.
Sembla mentida que això hagi pogut ser la història entre pobles civilitzats en un temps en què arreu d'Europa s'hi desenvolupava la Il·lustració i el coneixement es reunia a les acadèmies. Però aquesta fou i és la realitat encara a molts indrets del món. L'absolutisme és això: creure que la veritat, la raó, rau en un sol subjecte, en un únic poder omniscient. La democràcia ens ha fet saber que la raó generalment és paritària, que cadascú en té la seva percepció i que la pràctica de les relacions polítiques correspon a tots i el poder s'ha de repartir proporcionalment.