“No cal un successor de Tàpies”

Una de les principals propietats de l'art i de la cultura és la de contribuir a fomentar i desenvolupar el sentit crític de les persones. L'art és una via de coneixement, un àmbit de producció i de comunicació a través d'idees i emocions. És un espai per gaudir i pensar. La crítica d'art connecta visions i situacions, pensament i acció, història i present, l'art amb d'altres fonts de saber, i ha d'interpel·lar artistes i públics a discreció. Intel·ligència, gaudi estètic i esperit critic: no se m'acut un còctel millor per al cultiu de la societat. La crítica no té un sentit, en té molts.

Són agents diferents. Això no obstant, quan els artistes aporten la seva visió a pràctiques pròpies del crític, com el comissariat, o experimenten amb arxius, col·leccions i museus com a dispositius des d'on fer trontollar paradigmes, solen fer aportacions interessants.

M'agrada tant estar a museus com llegir literatura o anar al cinema. Gaudeixo molt a llocs com el Barbican i la Tate Modern a Londres, el Cooper Hewitt i el New Museum a Nova York o el Boijmans Van Beuningen a Rotterdam. Darrerament n'he conegut un de molt especial, el Sir John Soane's Museum a Londres. No em desperten gaire interès les franquícies com la del Pompidou a Màlaga.

No cal.

Si sortíssim al carrer i demanéssim a la gent cinc noms d'artistes, les respostes i els silencis serien del tot eloqüents. Probablement no seria diferent fer-ho a centres comercials o a les facultats. Si fem un repàs als artistes de les exposicions i esdeveniments artístics internacionals, també tindrem un indicador prou explícit.

M'agrada treballar amb artistes que aportin complexitat, que invitin a relacionar-nos amb la realitat des de perspectives imprevistes i també amb els somnis, que estimulen a exercir el poder de la imaginació amb intel·ligència, valentia i sensibilitat. Els que fan vacil·lar allò que es té per inequívoc.

Es difícil que la gent s'interessi per coses que no coneix o a les quals no hi té un accés natural. Què és art català i quin és el (seu) públic? Em resisteixo a parlar-ne en singular. Art i públic són diversos i variables, i el millor vincle entre ells és l'educació, que ha de ser expandida.

L'art no ha de ser un bé de consum. Art i cultura haurien de ser transversals a d'altres àmbits; l'art té molt més a aportar a l'educació que ensenyar els nens a dibuixar, activitat que tots els infants desenvolupen de manera natural, com parlar o caminar. Com és que a mesura que avancen en la seva formació, es van allunyant cada cop més de la creació fins sentir-se'n gairebé aliens?

No he sentit ningú que pregunti si els polítics es creuen la sanitat o la indústria. Els polítics han de tenir cultura i han de fer la seva feina. La gent es pregunta sobre la creença en allò que desconeix completament o sobre allò de què no se'n fia, com la parapsicologia, els extraterrestres o en la vida al més enllà. Preguntar-se sobre si els polítics creuen en la cultura és pressuposar que la desconeixen i que se'n malfien. Preferiria no fer-ho.