“El silenci social és clau en la pederàstia”

Tenia una preocupació important, que era el meu paper com a narrador. Llegint els relats dels protagonistes, vaig veure que per lligar-los havia d'intervenir massa. I vaig triar el moment de la detenció com a lligam entre els quatre: el del mosso, el pederasta, en Santi i la Montserrat Juvanteny, de l'entitat que enviava els nens. És el cas narrat per quatre punts de vista, en funció de cada mirada. El lector decideix com ho interpreta, i per això em va semblar que era la manera més honesta. Perquè no qualifico, no hi ha ni un sol adjectiu meu, tots els posa cada personatge des del seu vocabulari; jo he endreçat el relat.

Crec que és una grandíssima pel·lícula sobre periodisme més que sobre els abusos, que també. Vaig analitzar molt per què feia aquest llibre. Tracta d'abusos, però he volgut, com cada vegada que he fet un llibre, donar una visió que va molt més enllà del periodisme diari, del titular espectacular i efímer. Voldria que la gent se'l llegís sense pensar que això és un cas que va passar un dia i l'endemà ja és substituït per un altre. És un llibre que relata una història molt delicada però que pot servir per analitzar moltes històries de pederàstia. És molt difícil trobar un pederasta que parli tanta estona i amb tanta franquesa, i no hi ha morbo. Evidentment hi ha un drama latent però ho pots llegir sense esgarrifar-te. La clau és entendre per què durant 17 anys passa això i ningú ho detecta. I ho analitzes llegint cada un dels personatges.

És un dels meus problemes amb els llibres. Perquè per entrar a la seva història has de crear una relació. No és trucar a la porta i t'ho expliquen tot. Són converses molt llargues i molt tranquil·les, i molts cops sense res a veure. I sobretot escoltar. Perquè forma part del mimetisme que s'ha de tenir per fer aquesta feina, perquè si no, no ho pots traslladar. Si no, la teva història es converteix en tan efímera com un titular de diari d'avui per demà. Vull que la història transcendeixi. Vaig publicar Tor el 2005 i encara tinc relació amb els que estan vius.

En el meu cas juga a favor. Amb Fago, no tenia proximitat i la vaig crear. Aquí la proximitat m'ha ajudat, i també la manera com ho fas. La necessitat obligada del periodisme diari és molt punyetera i no permet ni proximitat ni tranquil·litat.

Espero que ningú qualifiqui el llibre d'oportunista sinó d'oportú. Estava acabat a l'agost i la data de publicació es va decidir a l'octubre. Celebro sentir dir als experts que és bo que surti als mitjans aquest tema perquè se'n pugui parlar amb els fills. Una de les grans qüestions entorn de la pederàstia és el silenci social: no en parlo perquè fa fàstic o perquè a mi no em toca o al que li ha passat me'l miro estigmatitzant-lo... Se silencia i no se'n parla. Però no parlar d'un tema no fa que deixi d'existir. Espero que el llibre serveixi per parlar-ne, perquè és un tema molt present i existeix a molts nivells.

El que he fet és posar un component narratiu al relat de cada un dels protagonistes. No hi ha ni una paraula meva. Totes són seves. L'únic que he fet és afegir-hi ordre narratiu, perquè el lector ho pugui seguir bé, i tensió narrativa. He volgut respectar molt la manera com parlen, a més de l'idioma, hi ha expressions que els són pròpies perquè així sents la persona.

Em poso el vestit de periodista i mentalment em provoca un clic que és no jutjar sinó escoltar. Sóc una mena de càmera de vídeo que grava i no té sentiments. Evidentment que en tens. Però la meva obligació és guardar-m'ho. Intento captar-ho amb la major fredor possible.

El primer dia li vaig dir que considerava el que havia fet abominable i hi vaig afegir: “No et vull jutjar, vull que em notis una mirada franca d'escoltar-te. Vull donar-te l'oportunitat de saber la teva visió de tot.” I només li vaig demanar que no em digués mentides. He parlat amb assassins i aquesta pregunta no surt tant. En canvi, un pederasta genera un fàstic molt més gran.

És l'única frase d'opinió que em permeto al final i crec que l'he de dir. Si no, com ho retrates?

Crec que el que faig, salvant les distàncies, és l'Spotlight del periodisme. Tardes molt temps i inverteixes moltes hores i no hi ha un retorn econòmic, però s'estan obrint camins. Faig una literatura molt visual, molt televisiva, m'agrada transmetre les situacions, les accions, perquè mentre ho llegeixes ho visquis. Quan feia el llibre, gent del meu entorn em deia que era un tema molt fastigós. I què he de fer? No fer-lo? Justament per això l'havia d'escriure.