Híbrid revelador en la frontera de la transsexualitat

Marc Rosich situa l'Albert, que va néixer com a Berta, als llimbs, en una frontera entre l'home i la dona. És una mirada a la transsexualitat des de l'estranyesa: com la d'una persona que comprova com la seva amiga d'infància ha passat a ser amic. No hi ha la petarderia vital que s'intuïa en la posada en escena de Roger Bernat a Das Paradies experiment (Espai Lliure, 2007) tot i que es coincideix amb la demanda de ser estimat com a persona, més enllà de la seva sexualitat. Les Impuxibles signen un híbrid per evidenciar la fina frontera de la sexualitat. És una línia viscuda, honesta, respectuosa i, sobretot, íntimament reveladora.

Aquesta és la segona temporada de Limbo al TGB. Ara, segons diuen els que han vist les dues temporades, Mariona Castillo presenta un Albert menys enfadat, amb una evident frustració. Ella, que només pot jugar amb l'octava més greu de la seva veu per cantar, ha integrat molt bé el personatge fent un equilibri molt fi entre l'home i la dona. Aquest home té sensibilitat, molts dubtes i un dolor intens. No és agradable seure com una dona en un lavabo d'homes ni haver d'insistir que el nom i la imatge del DNI propi no són de la germana petita.

Com ja és habitual en Les impuxibles hi ha la música el ball i la interpretació teatral. Clara Peya on llueix és al piano, (i amb un rap) que aquest cop combina amb altres teclats electrònics i sorolls que retronen. La coreografia de Tatiana Monells i Ariadna Peya signa una narrativitat coherent a cada escena. És una dansa física, bruta volgudament, per pintar els colors de l'escena. La directora ha plantejat que la topada entre la Berta i l'Albert sigui a través d'una pantalla. L'Albert s'enfronta a una Berta que parla en off. I mira. Limbo respira humanitat i té instants preciosos.