Un te sota palmeres roges

Del mar ens ve la certitud i, com va escriure Valéry, som un mar que sempre recomença. La poesia és indestriable tant del somni com de la consciència i, fins i tot, hi ha poemes que han nascut quan dormíem. És el que explica una preciosa llegenda xinesa: Xuang Xu somiava ser una papallona que s'entretenia en totes les flors, encisada per les aromes i la claror del sol. En despertar-se, però, es va sorprendre de ser ell i no la papallona somiada. Li era difícil distingir si de debò existia i només havia somiat que era una papallona o era, en realitat, una papallona que somiava ser Xuang Xu. La nostra poeta, sovint, també somia si és ella o la poesia que la conté, una poesia de setembre que puja des del mar com la boira perquè és el que li dóna la certesa de viure, mentre escriu en clau de blau.

La pluja sobre els palaus, alhora, va anunciar un temps de solitud i absències, de pensar en l'ésser estimat des d'aquella tardor tan lenta de la vida. Potser havien dansat llavis sobre la pell, qui sap si una muralla havia travessat l'ànima de la pedra, però la veu, eterna, perdurava en l'instant. El sol continuaria encenent les vinyes, comptaríem les taronges a terra i, com els vitralls d'una catedral, la llum del capvespre reflectiria la tristor d'uns ulls glaçats. Grills de mandarina i un saxo malenconiós en l'hora calma, un piano ple de Satie, música sola sobre el mar nocturn i un balneari on abaltir la tristesa, tot per no morir. L'Óssa Major de la nostra poesia brillarà sempre en les esferes, viurà entre els vius, i sent i estima sense límits.

Els versos només han sigut un intent de vèncer la mort i transcendir el pas del temps, inexorable en les busques dels rellotges. Tardes a Venècia, cerimònies privades, interiors amb difunts que ens observen des del fons de les fotografies i l'espera de veure florir la iuca, just a finals d'estiu. L'amistat, en la joia compartida de ser-hi junts i reconèixer-nos, ha triomfat en cada pàgina que hem llegit, en cada poema que ens dedicàvem com si hagués de ser l'últim, buscant un matís nou, intentant extreure del llenguatge l'eternitat que no trobàvem i que ens duia a escriure, cada vegada, un poema diferent. Com diu el teu estimat Ungaretti, mestra i amiga, m'il·lumines d'immens, la teva poesia m'omple de la infinitud de l'amor fet paraula-imatge, lluna oblidada en l'univers dels déus. Avui seràs la meva convidada a taula. Un cel serè ens espera, Olga Xirinacs, i un te sota palmeres roges.