Belleses mortíferes
La historiadora de l'art Cristina Ribot penetra en l'obra d'Anglada Camarasa des d'un punt de vista feminista i desvetlla els seus prejudicis i estereotips en una tesi
Fidel a l'ideari de la seva època, l'artista català representa la dona com un ésser maligne
El 1913, un grup de dones que lluitaven pel sufragi universal van irrompre en els museus de Londres per agredir quadres cèlebres, com la Venus del mirall de Velázquez. No va ser un atac indiscriminat: el seu objectiu eren les obres que denigraven la dona.
Unes dècades després, als anys vuitanta, els carrers de Nova York van aparèixer empaperats de cartells que feien aquesta pregunta: han d'anar despullades les dones per poder entrar al Museu Metropolitan? Les Guerrilla Girls, artífexs d'aquesta campanya mítica del moviment feminista, denunciaven que mentre menys del 5% de les obres que s'exposaven eren de dones artistes, prop d'un 85% dels nus eren femenins.
Hermen Anglada Camarasa (1871-1959) no en va pintar gaires, de nus, però tant és: la seva pintura bull d'estereotips i prejudicis sexistes, classistes i racistes. La historiadora de l'art Cristina Ribot (Llambilles, 1985) l'ha analitzat i n'ha escrit una tesi, excel·lent cum laude per la Universitat de Girona. El seu treball s'entronca en els corrents historiogràfics que, des d'una perspectiva feminista, marxista i postcolonialista, estan reescrivint el relat de l'art. Les valentes sufragistes de principis de segle, que la societat falocràtica va fer passar per delinqüents, sabien el que es feien: no hi ha res d'innocent en la manera com s'ha representat la dona en l'art.
“Anglada Camarasa no és un cas únic, però sí molt evident”, exclama Ribot, que fa una precisió. Si l'ha escollit a ell és perquè sempre l'ha fascinat. No hi ha ànim de voler-se carregar la seva reputació artística. Senzillament, ha fet una interpretació amb una mirada inèdita.
Any 1894. Anglada Camarasa arriba a París, la capitale des plaisirs. “Si vieses tú los trajes que llevan estas zorras, quedarías admirado; yo quedé con un palmo de boca abierta cuando me llevaron al Casino de París...” Les filles de la nit, les cocottes, es converteixen en el gran tema de la seva obra. Per ell, són objectes per al gaudi eròtic i visual de l'home. Les representa “belles i coquetes, sensuals i temptadores”, però alhora també “fatals, bestials i demoníaques, vicioses i letals”, assenyala Ribot.
Les seves cocottes són “d'una bellesa mortífera. Tristes, artificials i malaltisses, de pell marmòria i rostres que esglaien”, descriu. No és, defensa l'experta, una iconografia inofensiva, ben al contrari: té la clara intenció de donar una imatge malèfica de la dona, “de la que surt de la moral catòlica, la que tot just es començava a emancipar. La dona havia sortit de l'espai domèstic i a l'home li feia por”.
Més missatges encriptats. “En aquest intent de deshumanització de la dona cortesana, Anglada Camarasa fa servir el recurs, emprat en el simbolisme, d'associar-la amb l'animal, precisament en una època en què la primera antropologia, la sociologia i la biologia van començar a difondre la idea que la dona era un ésser denigrant”. Per exemple, a La dame de l'aigrette, l'equipara amb una garsa. “La dona que tria és de pell negra, com
a forma de doble subalternitat, en un moment en què les negres eren un reclam en els bordells com a símbols d'exotisme”.
Per Ribot, tot plegat revela la dèria de l'artista per remarcar la diferència de classes i d'ètnia: “Representa el món de la prostitució de les altes esferes del París del 1900 i arracona la prostituta dels baixos fons. Només li va interessar el món del luxe, l'ostentació, l'elegància i el refinament.”
La seva visió de les classes socials baixes l'oferirà pintant gitanes i folklòriques espanyoles, per satisfer l'elevada demanda que hi havia d'aquests temes i, per tant, per enriquir-se. A la gitana “la tracta de manera grotesca, caricaturitzada i ridiculitzada”. Dansa gitana (1901) és una tela il·lustrativa d'aquesta posició de domini des de la qual pinta l'artista: la ballarina, amb un rictus sinistre, “sembla una figura diabòlica que l'únic que vol és embruixar els homes”.
L'art d'Anglada Camarasa és, per tant, indubtablement misogin i racista, “en sintonia amb l'ideari de l'època i de l'estètica simbolista”. Ribot insisteix que no és un cas aïllat i que el que cal fer és desxifrar l'obra d'altres artistes per mostrar la veritable dimensió del tractament humiliant que ha rebut la dona en la història de l'art. La crítica d'orientació feminista ja té un recorregut a nivell internacional. Aquí fem tard, però les noves fornades d'estudioses s'hi han posat. Dins del cap de Ribot ja s'esbossen futurs projectes de recerca a l'entorn d'Isidre Novell i de les dones artistes que han representat dones.