Sara Amat: ser o no ser

Una de les àrees més problemàtiques i difícils de la narrativa moderna i contemporània són les novel·les i els contes que giren a l'entorn d'un protagonista jove. Sovint la crítica maltracta aquestes creacions perquè per error es deixen guiar només per l'edat física del protagonista, relegant les obres a la categoria de literatura juvenil. Per això hem trigat tants anys a adonar-nos que novel·les com Mouchette, de Bernanos, Kim, de Kipling, i Allò que Maisie sabia, de James, o, fins i tot, L'illa del tresor i Peter Pan, eren obres adreçades a un públic lector adult. En alguns casos, però, ha quedat ben clar des de l'inici i el Retrat de l'artista adolescent, de James Joyce, en seria un bon exemple.

Ho sapiguem o no, ha estat i és un dels grans reptes de la narrativa moderna i contemporània escriure una novel·la que presenti un jove que sigui plausible, és a dir, que sigui un jove de veritat, creïble i, alhora, que esdevingui un suport o un pretext a través del qual l'autor pugui expressar idees que superen clarament els paràmetres mentals del protagonista. És un joc creatiu arriscat que es fonamenta en una trampa ben dissimulada. Maisie sap molt més del que pot saber a la seva edat, però James la construeix tan bé que ens empassem el frau sense oposar cap resistència. 

Pep Puig (1969), el novel·lista i contista terrassenc, ha intentat seguir el camí de Bernanos, Kipling i James, però no se n'ha sortit, al meu parer. La vida sense Sara Amat és a mig camí dels dos extrems possibles: és massa sofisticada per ser una novel·la juvenil i no és prou madura i complexa per ser una lectura enriquidora per a adults. El relat dels 12 dies de la fuga de Sara Amat durant les vacances d'estiu, amagada a casa de l'àvia Maria, cal Sabater d'Ullastrell, del coprotagonista, Pep Puig, no s'enlaira més enllà del món real d'un noi pre-adolescent que entra tímidament a l'adolescència. En canvi, Sara Amat se'n passa per l'altre costat perquè és poc versemblant o consistent, ja que és una mena de Lolita desvetllada però desproveïda de la seva potent càrrega de contradiccions naturals.  Pep vola massa baix i Sara vola més alt però sense gruix, sense credibilitat.

La novel·la de Puig és el que anomenen un fracàs magnífic. La novel·la no acaba de quallar, però altrament té molts mèrits artístics, com la llengua, l'estructura, l'argument, el ritme narratiu, el marc temporal... Amb tants elements a favor és una veritable llàstima que l'autor no fes el salt formal i conceptual que exigia el text.