Dilemes essencials de l'home

La valuosa editorial Emboscall ha publicat fa poc Terra d'esquelles, quart títol de l'obra narrativa d'Albert Canadell (Tona, Osona, 1963). La trama arrenca, en primera persona i en present, amb el relat, introspectiu, detalladament descriptiu i alhora irònic i crític amb el que observa, d'un artesà joier, sense nom (com tots els personatges de la història), que té una parada en un d'aquests mercats temàtics que proliferen arreu del país. I acaba en un final i un epíleg sorprenents, just un any després, amb l'existència del narrador capgirada, si més no, en part. La senzillesa aparent d'aquest plantejament argumental circular pot fer pensar que ens trobem davant d'una novel·la de l'experiència, però és molt més que això.

A partir de l'anècdota inicial, la principal veu narrativa es va qüestionant no sols el model de vida de la civilització consumista actual, sinó que, amb la incorporació de tot un seguit d'altres caràcters, narrativament tan importants com el primer, s'endinsa en reflexions de caràcter existencial i filosòfic que l'enriqueixen. L'obra va més enllà de ser una ficció usual i esdevé una mena de memòria coral sobre uns determinats col·lectius –el dels artesans, en primer lloc, però també d'altres– que no solen tenir cabuda en la literatura oficial.

I remarco això d'oficial perquè Terra d'esquelles bascula sobre dilemes com ara triar entre naturalesa o societat, entre el viure de manera coherent o haver de sobreviure en un món capitalista, i fer un art lliure o un de comercial, a part d'intentar trobar l'essència d'un mateix. De fet, en un exercici sense pretensions metaliteràries, el narrador principal està escrivint una novel·la en què voldria casar les dues apostes.

Tot i la dialèctica del tema, estem lluny d'un llibre moral o que fa una crítica rígida del sistema, sinó que sap aprofundir en les contradiccions dels personatges i fer fora qualsevol temptació de lliçó. Per exemple, al principi del capítol 6: “De sobte, em sembla que la prosa és massa carregosa, que ja no serveix, però potser sí la poesia, o la música [...] la creativitat ha perdut el nord; la imaginació, el sentit.” I tot seguit, amb oracions simples, en infinitiu, desgrana uns propòsits vitals que funcionen com un poema.

A més, els diferents formats narratius que van sorgint apunten tantes subtrames i històries, algunes no tancades del tot, que fan que et trobis amb un text ric i desbordant. Hi ha un paràgraf perfecte per il·lustrar-ho, al capítol 9, on en una dotzena de frases perfila dotze possibles històries de persones que veu, coneix o intueix el protagonista.

Estem davant de l'obra més madura d'Albert Canadell, un títol que mereix que se'l tingui en compte en l'allau de novetats, no sempre de qualitat, que ens arriben ara per Sant Jordi.